La final de la Champions va ser una muntanya russa d'emocions. Vaig viure-la amb amics al bar –que és el lloc idoni per a les grans oportunitats– i vam passar de l'eufòria al neguit i viceversa de manera instantània, consecutiva i en repetides ocasions. Després de l'apoteosi final, vaig gaudir amb les imatges i les declaracions, però una em va arribar directament al cor: Luis Suárez declarant que després de somiar des de petit en aquest moment, aquella final és quelcom que mai no oblidarà.

L'uruguaià no és un esportista qualsevol, no només pel seu rendiment, sinó també perquè la seva història personal és digna d'un guió cinematogràfic. Això el fa més entranyable i engrandeix la seva figura.

Suárez és d'origen humil. Però d'aquella pobresa digna dels habitants de la República Oriental de l'Uruguai, possiblement el país socialment més just de l'Amèrica Llatina. Un país que va abraçar el laïcisme quan l'Església encara manava arreu, que va atorgar el vot a la dona i va aprovar el divorci quan a la resta del continent era un somni. En aquest context, Luis Suárez va viure privacions, però va rebre educació laica i gratuïta, i va poder formar-se com a esportista.

Diu la llegenda que amb només 16 anys va fer una primera visita a Barcelona d'allò més accidentada. Venia a visitar la seva xicota –que havia emigrat a Catalunya amb la seva família– amb només un grapat de dòlars a la butxaca, però en arribar al Prat el van aturar a migracions. Els nervis li van jugar una mala passada i el nas va començar a sagnar-li profusament i li va tacar la samarreta blanca. Després de molts interrogatoris finalment va poder reunir-se amb la seva enamorada, però l'escena de sortir per la porta automàtica del sector d'arribades de l'aeroport amb la samarreta ben tacada de sang va causar una gran impressió en ella.

D'aleshores ençà, Suárez les ha vist de tots colors. Ha conegut la glòria i la misèria. Ha guanyat campionats i ha acceptat sancions molt severes pel seu comportament antiesportiu. Em poc menys d'un any com a blaugrana, ha deixat ben clara la seva fusta de campió, tot i haver de compartir cartell amb un argentí que és d'un altre planeta i un brasiler que també té fam de glòria.

Luis Suárez ha fet realitat el seu somni infantil de jugar una gran final amb el Barça, amb l'afegitó teatral de ser el responsable del gol que va aturar el creixent nerviosisme blaugrana quan l'empat posava em perill l'històric segon triplet.

L'uruguaià ja ha entrat en la història del barcelonisme, i segurament no ha fet més que posar la primera pedra d'un nou cicle inoblidable protagonitzat per un trident sud-americà que ha aconseguit compenetrar-se en un temps rècord. El triplet és una fita per al club i per als jugadors, però segurament té un sabor encara més especial per a Luis Suárez. Enhorabona, botija!