La sang de Luis Suárez

La final de la Cham­pi­ons va ser una mun­ta­nya russa d'emo­ci­ons. Vaig viure-la amb amics al bar –que és el lloc idoni per a les grans opor­tu­ni­tats– i vam pas­sar de l'eufòria al neguit i vice­versa de manera ins­tantània, con­se­cu­tiva i en repe­ti­des oca­si­ons. Després de l'apo­te­osi final, vaig gau­dir amb les imat­ges i les decla­ra­ci­ons, però una em va arri­bar direc­ta­ment al cor: Luis Suárez decla­rant que després de somiar des de petit en aquest moment, aque­lla final és quel­com que mai no obli­darà.

L'uru­guaià no és un espor­tista qual­se­vol, no només pel seu ren­di­ment, sinó també perquè la seva història per­so­nal és digna d'un guió cine­ma­togràfic. Això el fa més entra­nya­ble i engran­deix la seva figura.

Suárez és d'ori­gen humil. Però d'aque­lla pobresa digna dels habi­tants de la República Ori­en­tal de l'Uru­guai, pos­si­ble­ment el país soci­al­ment més just de l'Amèrica Lla­tina. Un país que va abraçar el laïcisme quan l'Església encara manava arreu, que va ator­gar el vot a la dona i va apro­var el divorci quan a la resta del con­ti­nent era un somni. En aquest con­text, Luis Suárez va viure pri­va­ci­ons, però va rebre edu­cació laica i gratuïta, i va poder for­mar-se com a espor­tista.

Diu la lle­genda que amb només 16 anys va fer una pri­mera visita a Bar­ce­lona d'allò més acci­den­tada. Venia a visi­tar la seva xicota –que havia emi­grat a Cata­lu­nya amb la seva família– amb només un gra­pat de dòlars a la but­xaca, però en arri­bar al Prat el van atu­rar a migra­ci­ons. Els ner­vis li van jugar una mala pas­sada i el nas va començar a sag­nar-li pro­fu­sa­ment i li va tacar la samar­reta blanca. Després de molts inter­ro­ga­to­ris final­ment va poder reu­nir-se amb la seva ena­mo­rada, però l'escena de sor­tir per la porta automàtica del sec­tor d'arri­ba­des de l'aero­port amb la samar­reta ben tacada de sang va cau­sar una gran impressió en ella.

D'ales­ho­res ençà, Suárez les ha vist de tots colors. Ha cone­gut la glòria i la misèria. Ha gua­nyat cam­pi­o­nats i ha accep­tat san­ci­ons molt seve­res pel seu com­por­ta­ment anti­es­por­tiu. Em poc menys d'un any com a blau­grana, ha dei­xat ben clara la seva fusta de campió, tot i haver de com­par­tir car­tell amb un argentí que és d'un altre pla­neta i un bra­si­ler que també té fam de glòria.

Luis Suárez ha fet rea­li­tat el seu somni infan­til de jugar una gran final amb el Barça, amb l'afe­gitó tea­tral de ser el res­pon­sa­ble del gol que va atu­rar el crei­xent ner­vi­o­sisme blau­grana quan l'empat posava em perill l'històric segon tri­plet.

L'uru­guaià ja ha entrat en la història del bar­ce­lo­nisme, i segu­ra­ment no ha fet més que posar la pri­mera pedra d'un nou cicle ino­bli­da­ble pro­ta­go­nit­zat per un tri­dent sud-ame­ricà que ha acon­se­guit com­pe­ne­trar-se en un temps rècord. El tri­plet és una fita per al club i per als juga­dors, però segu­ra­ment té un sabor encara més espe­cial per a Luis Suárez. Enho­ra­bona, botija!