Daniel Sánchez Llibre i Ramon Condal estan disposats a vendre un 51% de les accions del club a un inversor europeu, americà o, fins i tot, xinès. Aquesta darrera possibilitat segurament s'haurà refredat arran del que ha passat amb el nom de l'estadi. Diuen que com a mínim s'ha cobrat el primer exercici. Però el problema és que Power8 va enganyar pel sistema de la piràmide (una vella coneguda per aquest verals!) milers de ciutadans xinesos. Una estafa en tota regla de la qual, tot i ser-ne una víctima, l'Espanyol n'ha sortit malparat. No deu ser allò que diuen del poc que dura l'alegria a casa del pobre? A banda de les crítiques puntuals pel joc de l'equip i pels resultats quan són dolents, no es pot negar la feinada que costa fitxar jugadors i renovar la plantilla a cost zero. A sobre, a l'hora de vendre, els possibles compradors, conscients de les necessitats del club, es fan el ronso i sempre intenten negociar a la baixa. Cada dia que passa és més clar que l'única sortida factible de l'Espanyol és la que protagonitzen els dos expresidents. Saben perfectament quines són les dimensions pecuniàries del club i l'escassa possibilitat de trobar diner fresc a prop de casa. Encara que no agradi és vital que les negociacions amb firmes foranes reïxin. I si fins ara semblava que a les autoritats competents els costava aplicar la norma als clubs deutors, hom diria que el cas de l'Elx fa pensar que no serà l'únic. Per cert, al Girona, entre el Betis i el Lugo, li han passat el rasclet. Fa tanta pudor el que van muntar entre aquests dos clubs i l'Sporting que només una ànima càndida pot creure en la noblesa del futbol i les piruetes de la pilota. Tampoc no deixa de ser casualitat que fa un any s'acusés el Betis de jugar primat contra el Valladolid i posteriorment de deixar-se empatar a Pamplona. Tot plegat fa tanta pudor de podrit...