Daniel Sánchez Lli­bre i Ramon Con­dal estan dis­po­sats a ven­dre un 51% de les acci­ons del club a un inver­sor euro­peu, ame­ricà o, fins i tot, xinès. Aquesta dar­rera pos­si­bi­li­tat segu­ra­ment s'haurà refre­dat arran del que ha pas­sat amb el nom de l'estadi. Diuen que com a mínim s'ha cobrat el pri­mer exer­cici. Però el pro­blema és que Power8 va enga­nyar pel sis­tema de la piràmide (una vella cone­guda per aquest verals!) milers de ciu­ta­dans xine­sos. Una estafa en tota regla de la qual, tot i ser-ne una víctima, l'Espa­nyol n'ha sor­tit mal­pa­rat. No deu ser allò que diuen del poc que dura l'ale­gria a casa del pobre? A banda de les crítiques pun­tu­als pel joc de l'equip i pels resul­tats quan són dolents, no es pot negar la fei­nada que costa fit­xar juga­dors i reno­var la plan­ti­lla a cost zero. A sobre, a l'hora de ven­dre, els pos­si­bles com­pra­dors, cons­ci­ents de les neces­si­tats del club, es fan el ronso i sem­pre inten­ten nego­ciar a la baixa. Cada dia que passa és més clar que l'única sor­tida fac­ti­ble de l'Espa­nyol és la que pro­ta­go­nit­zen els dos expre­si­dents. Saben per­fec­ta­ment qui­nes són les dimen­si­ons pecuniàries del club i l'escassa pos­si­bi­li­tat de tro­bar diner fresc a prop de casa. Encara que no agradi és vital que les nego­ci­a­ci­ons amb fir­mes fora­nes reïxin. I si fins ara sem­blava que a les auto­ri­tats com­pe­tents els cos­tava apli­car la norma als clubs deu­tors, hom diria que el cas de l'Elx fa pen­sar que no serà l'únic. Per cert, al Girona, entre el Betis i el Lugo, li han pas­sat el ras­clet. Fa tanta pudor el que van mun­tar entre aquests dos clubs i l'Spor­ting que només una ànima càndida pot creure en la noblesa del fut­bol i les piru­e­tes de la pilota. Tam­poc no deixa de ser casu­a­li­tat que fa un any s'acusés el Betis de jugar pri­mat con­tra el Valla­do­lid i poste­ri­or­ment de dei­xar-se empa­tar a Pam­plona. Tot ple­gat fa tanta pudor de podrit...