Fa uns mesos, Bartomeu, com a successor de Rosell, semblava que ho tenia ben negre, merescudament negre. L'espantada del president més votat i alhora més fallit de la història del Barça és de les que fan història. Fa un temps, Agustí Benedito, bon barcelonista i patriota de pedra picada, semblava un candidat amb possibilitats reals de guanyar. I Laporta, una gloriosa estampa del passat, llastat per un procés judicial de dubtosa resolució. El bon Déu va fer que en Jan quedés exonerat i que el Barça conquerís un triplet que a final del 2014 era només un somni de bufanúvols. Jan, sense ni haver formalitzat la seva candidatura, era virtual guanyador en totes les apostes fa quatre dies. Ara, tot sembla més complex, molt més complex.

El temps ha posat les coses al seu lloc i ara, afortunadament, tornem a assaborir la mel del triomf. Millor impossible. I tot seguit celebrarem unes eleccions, presidencials, en pau social del barcelonisme i glòria esportiva després d'haver tocat literalment el cel amb les mans.

I ens pensàvem que ho havíem viscut tot i que mai tornaríem a viure tantes gestes esportives. Doncs ve-t'ho aquí! Més que igualar gairebé hem superat el millor registre de la història després de guanyar una Champions de manera incontestable i passant-nos per la pedra els campions de les millors lligues europees.

I aquell home que fa només uns mesos hauria patit per no fer el ridícul en les eleccions, avui emergeix com un candidat que ho té tot a favor per guanyar. De fet, ho té mig guanyat si, a més, ha de competir simultàniament contra Benedito i Laporta en unes eleccions estrictament presidencialistes. Aquí no escollim cap corporació que a continuació escollirà el president. Aquí escollim directament el president, sense mediadors i guanya –i ho guanya tot– qui obté més vots, encara que junts els oponents en sumin molts més. És el que té la democràcia presidencialista. Tant xerrar de llista única per al 27-S, tanta controvèrsia, tan mal ambient per un artefacte que ha fet molt més mal que bé i resulta que allí on sí que té sentit ningú en parla. Ja és ben curiós.

Qui dubta avui que les presidencials del Barça se li han posat de cara a l'hereu de Sandro Rosell? Qui dubta avui que Luis Enrique s'ha guanyat el dret a seguir? Qui té cap dubte ara sobre Alves? Qui no somriu i ret incondicional homenatge a Xavi? Qui no aplaudeix amb les orelles?

Si per mi fos, si estigués a les meves mans, demà mateix seria president Benedito, que és un paio collonut. Si per mi fos, Laporta, una força de la natura, hauria estat vint anys al capdavant de la presidència del Barça. A tots dos els tinc en franca simpatia. La pregunta és, per separat faran més vots que junts, probablement. Si allò que anéssim a escollir fos el Parlament culer, ja ho tindríem ben apamat. Però resulta que els vots del segon i el tercer en aquesta cursa presidencialista no compten per res de res. I la cursa se li ha posat molt però que molt bé a Bartomeu. Les credencials amb què es presenta a les eleccions són, esportivament, immillorables.

I ara, què? Tenim un problema, sempre ha estat difícil lluitar contra els elements.