El segon triplet de la història del Barça ha tornat a situar el club blaugrana al cim del futbol mundial. I al cim mediàtic i de les xarxes socials. El ressò que aconsegueixen ara els èxits esportius no té res a veure amb el que tenien no fa tants anys. Aquesta universalitat fa que ara puguem compartir vivències i sentiments amb gent d'arreu. En el cas que ens ocupa, culers de pedra picada, nouvinguts i recuperats, amb o sense una història al darrere. Culers, però, en definitiva.

En moments com els que viu ara el Barça no és sobrer mirar enrere i recordar els temps foscos en els quals es guanyava algun títol de tant en tant. Quan no era fàcil ser del Barça. Quan no podies agafar-te als títols per explicar per què eres aficionat a aquest club i no a un altre. Ho eres per tradició familiar, per sentiment...

I això que tot va començar bé. El Barça va guanyar la primera lliga de futbol el 1929 i en aquell moment ja havia guanyat vuit copes. El segon títol de lliga blaugrana, però, es va fer esperar setze anys, fins a la temporada 1944/45. Aquest és el període de temps més llarg en què el Barça ha estat sense ser campió de lliga. La segona espera més llarga és la que va entre el vuitè i el novè títol, que són els de les temporades 1959/60 i 1973/74. Són catorze anys i tretze temporades sense tocar la lliga. Aquest és el període en què el Barça ha estat més temporades sense ser campió de lliga, ja que del 1929 al 1945 només es van jugar dotze campionats a causa de la Guerra Civil.

La lliga del 1959/60 es va guanyar el 17 d'abril del 1960 i la del 1973/74, el 7 d'abril del 1974. Jo vaig néixer l'octubre del 1960. Quan el Barça d'Helenio Herrera, Kubala i Suárez va guanyar la lliga, jo no era en aquest món. Tenia 13 anys quan vaig poder celebrar la primera, 24 en la segona i 30 en la tercera. Perquè els que vam néixer a partir del 18 d'abril del 1960 no només vam viure el pitjor trajecte inicial sense lliga –tretze anys–, sinó també una espera per a la segona que Déu n'hi do –de la temporada 1973/74 a la 1984/85– i una tercera que ara faria desesperar uns quants –de la temporada 1984/85 a la 1990/91–. L'any 1960, quan jo vaig néixer, el Barça tenia vuit lligues; el Real Madrid, sis. La lliga del Cruyff jugador, la del 1973/74, va ser la novena del Barça. El Madrid, l'any següent, va guanyar la setzena. La meva segona lliga, la del 1984/85, va ser la desena del Barça. La temporada següent el Madrid va guanyar la 25a. Ara estem 32 a 23.

I sense guanyar la lliga, no hi havia copa d'Europa. La primera copa d'Europa del maig del 1992 va arribar-me amb 31 anys. Ara el Barça té cinc copes d'Europa, 23 lligues i 27 copes. Jo he vist, en 54 anys, com el Barça en guanyava cinc, 15 i 13, respectivament. La meva filla petita, que té nou anys, ja ha viscut quatre copes d'Europa, sis lligues i tres copes. La generació de perdedors de la meva adolescència ha deixat pas a noves generacions de vencedors.