El retrat de Barto

Aquests dies, Josep Maria Bar­to­meu s'està agra­dant. Pot­ser massa i tot. El dilluns, en el balanç del seu man­dat, un cert aire d'hedo­nisme, mul­ti­pli­cat pels seus acòlits, embol­ca­llava tota la posada en escena, totes les seves parau­les, tots els seus elo­gis en un plu­ral majestàtic d'una altra època. Quan deia, pot­ser amb raó, que el Barça és el millor club de l'uni­vers cos­tava no creure que el tri­plet –les tres copes bri­llants il·lumi­na­ven l'esce­nari– havia arri­bat per obra i gràcia de la seva per­sona, de les seves acci­ons, de les seves deci­si­ons, de la seva pròpia per­fecció, com si Messi, posem per cas, no hi tingués res a veure. San­dro Rosell, l'home que va por­tar Ney­mar, a les bones o a les males, tam­poc va exis­tir ni sem­bla que hagi exis­tit mai per a Bar­to­meu. Algun record per a Zubi i poca cosa més. No hi ha lle­gat. Cleòpatra també es posava davant les grans piràmides per impres­si­o­nar els romans, però algú les havia alçat molts anys abans.

S'ha de dir que costa no caure en la teva pròpia adu­lació quan en poques hores gua­nyes una lliga de cam­pi­ons, orga­nit­zes una rua monu­men­tal, l'entre­na­dor et truca per reno­var i es fa la foto amb tu, Dani Alves accepta de genolls la teva oferta, els amics de Qatar et posen 60 mili­ons (60!) sobre la taula i els bene­fi­cis es dis­pa­ren fins a límits insos­pi­tats. Ni tan sols ell, que en els anys de Laporta era un direc­tiu de per­fil baix i de tracte exqui­sit, ha pogut resis­tir-se a la temp­tació de pen­sar incons­ci­ent­ment que és qui il·lumina la gran­desa del Barça just en el moment que s'han de con­vo­car elec­ci­ons. En el seu estat de gràcia, ja con­si­dera que les tri­bu­la­ci­ons judi­ci­als que l'envol­ten han que­dat “en no res”, com si la seva sola presència hagués d'inti­mi­dar a par­tir d'ara qual­se­vol tri­bu­nal que se li posi al davant.

Però compte. Quan més puges, de més amunt pots caure. Els elo­gis, si em per­met un con­sell senyor pre­can­di­dat, no han de venir mai de la pròpia per­sona ni tam­poc d'aquells que escri­uen el que algú els dicta, sinó dels teus ene­mics. Són aquests els que t'han admi­rar i témer, encara que sigui en la fos­cor de les seves habi­ta­ci­ons. El poder no es mesura per les pròpies parau­les, sinó pels efec­tes de les teves acci­ons. Pro­ba­ble­ment, Bar­to­meu gua­nyarà les elec­ci­ons sense bai­xar de l'auto­car, però els aires de gran­desa són un mal com­pany de viatge i, si no, que li ho pre­gunti al senyor Pérez de Madrid. Un pre­si­dent que se senti indes­truc­ti­ble és perillós, sobre­tot si els que l'acom­pa­nyen li recor­den a tota hora que l'excel·lència del Barça té un nom i el sap tot­hom, el d'ell mateix.

Els perills d'aquest des­po­tisme il·lus­trat són ben cone­guts en política, i el Barça és com un país sen­cer. L'opo­sició, tin­gui raó o no, no pot ser des­qua­li­fi­cada, mini­mit­zada o silen­ci­ada de manera bar­ro­era. La política de comu­ni­cació que fa pre­va­ler uns mit­jans sobre els altres tam­poc és un model a imi­tar. Cer­ta­ment, el soci no aban­do­narà mai un pre­si­dent que vagi a unes elec­ci­ons amb copes d'Europa sota el braç. Això al Barça és llei. Ara bé, es pre­parà el pro­per pre­si­dent, que serà Bar­to­meu, per a quan la pilota no entri? Si no ho fa, en la següent con­tesa elec­to­ral serà esbor­rat del mapa.