El retrat de Barto
la taula, la renovació d'Alves i Luis Enirque
i l'oferta
de Qatar
Aquests dies, Josep Maria Bartomeu s'està agradant. Potser massa i tot. El dilluns, en el balanç del seu mandat, un cert aire d'hedonisme, multiplicat pels seus acòlits, embolcallava tota la posada en escena, totes les seves paraules, tots els seus elogis en un plural majestàtic d'una altra època. Quan deia, potser amb raó, que el Barça és el millor club de l'univers costava no creure que el triplet –les tres copes brillants il·luminaven l'escenari– havia arribat per obra i gràcia de la seva persona, de les seves accions, de les seves decisions, de la seva pròpia perfecció, com si Messi, posem per cas, no hi tingués res a veure. Sandro Rosell, l'home que va portar Neymar, a les bones o a les males, tampoc va existir ni sembla que hagi existit mai per a Bartomeu. Algun record per a Zubi i poca cosa més. No hi ha llegat. Cleòpatra també es posava davant les grans piràmides per impressionar els romans, però algú les havia alçat molts anys abans.
S'ha de dir que costa no caure en la teva pròpia adulació quan en poques hores guanyes una lliga de campions, organitzes una rua monumental, l'entrenador et truca per renovar i es fa la foto amb tu, Dani Alves accepta de genolls la teva oferta, els amics de Qatar et posen 60 milions (60!) sobre la taula i els beneficis es disparen fins a límits insospitats. Ni tan sols ell, que en els anys de Laporta era un directiu de perfil baix i de tracte exquisit, ha pogut resistir-se a la temptació de pensar inconscientment que és qui il·lumina la grandesa del Barça just en el moment que s'han de convocar eleccions. En el seu estat de gràcia, ja considera que les tribulacions judicials que l'envolten han quedat “en no res”, com si la seva sola presència hagués d'intimidar a partir d'ara qualsevol tribunal que se li posi al davant.
Però compte. Quan més puges, de més amunt pots caure. Els elogis, si em permet un consell senyor precandidat, no han de venir mai de la pròpia persona ni tampoc d'aquells que escriuen el que algú els dicta, sinó dels teus enemics. Són aquests els que t'han admirar i témer, encara que sigui en la foscor de les seves habitacions. El poder no es mesura per les pròpies paraules, sinó pels efectes de les teves accions. Probablement, Bartomeu guanyarà les eleccions sense baixar de l'autocar, però els aires de grandesa són un mal company de viatge i, si no, que li ho pregunti al senyor Pérez de Madrid. Un president que se senti indestructible és perillós, sobretot si els que l'acompanyen li recorden a tota hora que l'excel·lència del Barça té un nom i el sap tothom, el d'ell mateix.
Els perills d'aquest despotisme il·lustrat són ben coneguts en política, i el Barça és com un país sencer. L'oposició, tingui raó o no, no pot ser desqualificada, minimitzada o silenciada de manera barroera. La política de comunicació que fa prevaler uns mitjans sobre els altres tampoc és un model a imitar. Certament, el soci no abandonarà mai un president que vagi a unes eleccions amb copes d'Europa sota el braç. Això al Barça és llei. Ara bé, es preparà el proper president, que serà Bartomeu, per a quan la pilota no entri? Si no ho fa, en la següent contesa electoral serà esborrat del mapa.