Em fa l'efecte que tots aquells a qui ens agrada el bàsquet coincidirem que el Joventut de Badalona ha fet una temporada per emmarcar. Ha tornat a jugar un play-off pel títol de la lliga ACB després de sis temporades, amb una primera volta de la competició espectacular. S'ha classificat per jugar la fase final de la copa i ha arribat fins a les semifinals i, el que és més important, ha tornat a connectar amb l'afició amb un joc atractiu i amb una plantilla compromesa. Una barreja de veterania i joventut que ha aconseguit trobar i mantenir un equilibri i una bona química durant tota la temporada.

Al capdavant, un tècnic bregat en moltes experiències, que ha sabut treure en cada un dels quatre anys que ha estat fins ara a Badalona tot el suc possible als jugadors, i que ha fet un pas endavant cada temporada.

I tot això amb un dels pressupostos econòmics més ajustats de la lliga. Sense possibilitats de poder fer grans apostes i encreuant els dits cada any perquè les lesions els respectin al màxim perquè qualsevol incorporació no prevista pot suposar tot un maldecap per a l'economia de l'entitat.

Arribats a aquest punt, però, la Penya té ara el dilema de si accepta o renuncia a jugar una competició europea que ha obtingut amb molt de mèrit.

És evident que ara mateix jugar a Europa, i encara menys si es tracta d'una competició que no és l'Eurolliga, no és cap negoci, sinó tot el contrari. Les despeses extres que suposa jugar-la no són quatre rals per al club, però també és cert que no disputar-la pot suposar trencar una línia de progressió clara i ascendent que l'equip verd-i-negre ha anat assolint aquests darrers anys.

És qüestió que el club valori si convé o no fer aquest esforç. Però d'entrada sembla clar que tallar a través dels despatxos el que s'ha aconseguit a les pistes pot ser més contraproduent que beneficiós. Jugar més dels disset partits que com a mínim t'ofereix la lliga local és un premi no només per als jugadors, sinó també per als aficionats, que els últims anys no han gaudit de gaires alegries.

És un repte que val diners però que potser paga la pena afrontar. Perquè, si no, per quins objectius es competeix? Per quins al·licients esportius es treballa?