Diumenge, 21 de juny, cap a les nou o quarts de deu del vespre. Serà quan quedarà resolt el tercer i últim ascens a primera divisió. En el seu 46è partit de lliga, entre la regular i la fase d'ascens, un equip celebrarà l'èxit i l'altre tancarà la paradeta amb frustració. Per resoldre-ho, Las Palmas i el Saragossa, que va fer saltar la banca ahir a Montilivi, necessiten 180 minuts més. O 210, com a màxim. Perquè l'única seguretat és que no fan falta penals. Senzillament, perquè no n'hi ha. Si s'acaba la pròrroga sense haver desfet la igualtat, automàticament el premi és per al més ben classificat en la lliga, en aquest cas Las Palmas, que va passar d'assumir que tindria la tornada a Montilivi a viure-la com a local.

La mesura té força sentit, però jo encara aniria una mica més enllà. Per què la pròrroga ha de continuar perjudicant l'equip que juga com a local? El valor doble dels gols a camp contrari es converteix en un senyor maldecap per al que juga la tornada davant de la seva afició, perquè sap que si el rival marca un gol en el període extra, no en farà prou equilibrant-lo. I això que és una pròrroga de l'eliminatòria, i no del partit en si. No descobreixo res, és clar. És un condicionat habitual en les eliminatòries de futbol. Però si n'hi ha algunes en què es converteix en especialment injust és en les que vénen a partir d'una classificació. En un emparellament decidit per sorteig, el greuge és més relatiu. Aquí, en canvi, els encreuaments arriben a partir dels mèrits en la lliga. El Saragossa, que és a la final gràcies a la remuntada que tan poca gent podia intuir després del 0-3 a la Romareda, va fer 17 punts menys que Las Palmas en les 42 jornades disputades. I si ahir hi hagués hagut pròrroga a Montilivi, el beneficiat en el temps addicional hauria estat el conjunt de Ranko Popovic, que havia fet 21 punts menys que el de Pablo Machín. Sí, estalviar-se els penals és un avantatge, però posats a reconèixer els mèrits en la lliga, no seria sobrer esmenar també el greuge en la pròrroga.