“L'handbol s'està començant a recuperar”, em va dir amb un to seriós, mescla d'alegria i decepció. Joia pel fet d'intuir una sortida a l'atzucac on està ara mateix l'esport i preocupació perquè això, a ell i al seu club, els representa un bon maldecap. Que si ara vénen a pescar aquest, que si han fet una oferta a tal altre o que si marxa el de més enllà ho tindrem complicat per assolir els objectius. Mescla de sensacions tan incoherents com pertinents, sota el paraigua d'una realitat amagada en les profunditats d'aquest esport. L'handbol, els seus clubs, la seva economia, comença a treure el cap. De baix a dalt.

Fa uns dies el Barça es convertia en el millor equip del món i un dels més guardonats de la història. Una setmana més tard, el Granollers li bufava l'orella. I tot això, sota el patrocini d'una multinacional alemanya que es dedica a la ferreteria, bricolatge i jardineria i que ha decidit veure una oportunitat on la nostra mirada només veia recessió. Un contracte signat amb Asobal fa tot just cinc mesos que va aixecar somriures entre el comissionat de la competició i sorpreses entre la resta.

Fa molts anys, quan era un projecte de jugador d'handbol, vaig apuntar-me a un campus de porters. Volia millorar. No recordo si eren set o quinze dies, però sí que érem una colla de vailets, més o menys de la mateixa edat, tots porters, que passàvem uns quants dies junts per aprendre l'ofici. La veritat és que tot plegat era una mica precari. Érem pocs xavals i menys monitors, passàvem el dia a la zona universitària de Barcelona i després cadascú a casa. Fèiem entrenaments estranys amb pilotes de tennis, cordes i girs a sobre d'un banc. Avui em truquen per explicar-me que una empresa alemanya, la mateixa que patrocina la lliga, ha decidit apostar pel campus de porters. Déu n'hi do. Un campus que, amb els anys, ha anat creixent. Des de fa sis anys se celebra a Banyoles amb un fotimer de nens que respiren i dormen entre porteries, amb infinitat d'activitats i hores d'entrenament i de millora. I la veritat és que, quan m'ho miro amb distància i fredor, de baix cap a dalt, potser sí que té raó aquell. L'handbol s'està recuperant. A poc a poc.