18 de juliol
Aquests dies tothom està trasbalsat pel futur d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), un partit minúscul que no arriba als cinc mil militants. Si la posició d'una petita entitat privada respecte de la independència ja està provocant un debat desproporcionat sobre què ha de ser Catalunya, imagineu què pot passar si el debat polític s'entrellaça amb el futbolístic, l'esportiu i l'econòmic en les eleccions d'un club català amb més de cent mil socis, tot un imperi mundial al costat dels acòlits de Duran i Lleida, que en aquest cas no arriben ni als dos mil.
Des d'una perspectiva políticament correcta –un concepte a eradicar des d'ara mateix– els diferents candidats es poden espolsar les puces sobiranistes del damunt fent una campanya en termes estrictament tècnics o avorrits, com he llegit aquests dies. El Barça, em diran els socis més perepunyetes (i tots els unionistes, és clar), no s'ha de ficar en política i ha d'observar només els conflictes d'aquesta mena, com si fos els àngels sobre Berlín de Wim Wenders. Aquest anhel de viure per sobre del bé i el mal és més utòpic que alguns dels punts del programa d'Ada Colau. Des del moment que més de vint mil seguidors es posen a xiular al teu propi camp l'himne espanyol i el rei Felip VI el club necessita tenir una opinió pròpia: o llibertat d'expressió o respecte als símbols que t'oprimeixen. Quan hi ha un acte tan històricament transcendental com la Via Catalana. Què fas? Et rentes les mans com Ponç Pilat i dius a l'Assemblea Nacional de Catalunya que això no és cosa teva, o et poses al seu costat i obres al Camp Nou? Quan se't proposa fer un concert per la llibertat del país, la dicotomia torna a ser la mateixa. Quan se't demana formar part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, només hi ha un camí, o ser-hi o no ser-hi. La lectura política no depèn del Barça com a institució, sinó de tots aquells que l'envolten, des dels mateixos socis fins als principals enemics, concentrats tots en la famosa llotja del Bernabéu.
Algun dels precandidats a les eleccions assenyala que el seu independentisme no afectarà la forma de governar el club. En moltes àrees probablement té raó, però en d'altres haurà de triar. El president sortint, Josep Maria Bartomeu, va apuntar a una conspiració política des de Madrid per justificar el setge judicial per l'afer Neymar. Fins i tot Artur Mas s'havia mostrat “estranyat” prèviament per la sobtada dimissió de Sandro Rosell, vinculant-la també a la situació de Catalunya.
És impossible, doncs, per als precandidats intentar arribar a la recta final obviant què representa el Barça a Catalunya. També ho està intentant UDC, però la seva calculadíssima ambigüitat els explotarà a la cara, políticament parlant. La posició de Joan Laporta sembla la més definida, sobretot pel seu pas –gens reeixit, d'altra banda– per la política catalana. Bartomeu fa d'equilibrista perquè alguns membres de la seva candidatura no combreguen, segons ells, amb les rodes de molí del sobiranisme. Els altres aspirants, més enllà dels discursos políticament correctes –coi de terme–,no es pronuncien. Que tots recordin, però, una cosa, quan es guanya un títol què es crida? “Visca el Barça i visca Catalunya.”