En política ens hem acostumat a posar abreviatures a totes les dates importants, una fórmula que al final pot acabar sent un embolic per a la gent. El 9 de novembre, el dia de la consulta, és el 9-N; el referèndum intern que es va fer a Unió el 14 de juny és el 14-J; les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre és el 27-S, etcètera. Seguint amb aquest model, el 18-J és la data marcada en vermell en el calendari del Barça, el 18 de juliol, el dia en què se celebraran les eleccions al club blaugrana.

En condicions normals, i després d'haver guanyat el segon triplet de la història, aquests comicis gairebé no s'haurien ni de celebrar. En qualsevol club normal, el president que hagués aconseguit aquesta fita seria proclamat a la búlgara i ningú gosaria fer-li ombra. Però, des de quan el Barça és un club normal? Mai ho ha estat. Només aquesta estranyesa explica, per exemple, que hagi guanyat dos triplets just després de dos episodis convulsos: la moció de censura a Joan Laporta i la crisi institucional viscuda enguany a mitjan temporada amb la fugida de Sandro Rosell i la destitució d'Andoni Zubizarreta.

Partint d'aquesta premissa de raresa, sis precandidats es presenten a la presidència del Barça, i tot indica que hi pot haver un cara a cara entre Bartomeu i Laporta, amb el permís de Benedito, que fa uns quants anys que fa precampanya pel territori i que no es pot descartar que doni la sorpresa si els altres dos precandidats es despisten i s'enreden en una guerra bruta.

De moment, parlem de precandidats, perquè fins a la setmana vinent no es dirimirà quins passen el tall i aconsegueixen les signatures necessàries per poder aspirar formalment a presidir el club blaugrana.