El ple de campions catalans en les tres categories del mundial de motociclisme de la temporada passada va ser una gran fita en l'esport d'aquest país i també una recompensa a persones com ara Joan Moreta, ànima i promotor del motociclisme català. El domini català, però, també era vist per alguns com una mostra de falta de competitivitat del campionat. Sigui pel motiu que sigui, aquesta temporada als pilots catalans els ha sortit més competència. Des d'un punt de vista patriòtic, és una pèrdua. Però des d'un punt de vista esportiu és estimulant. Com ara el cas de Jorge Lorenzo o Valentino Rossi, campions que no s'han resignat i que han obstaculitzat el que semblava un camí aplanat per a un domini llarg i tirànic de Marc Márquez. Tant de bo en Marc torni a ser capdavanter, però felicitats a Lorenzo i Rossi pel seu esperit competitiu. I igualment en les altres categories del mundial.

Un altre amb un esperit indomable és Rafa Nadal. Castigat físicament, es nega a deixar de ser competitiu. Veure'l guanyar el torneig de Halle, sobre herba, va ser un moment reconfortant. Llàstima que després ha caigut en la primera eliminatòria del de Queens. Que ningú es pensi que abaixarà els braços, però.

I després hi ha el Girona. Quina gran temporada que ha fet! Amb un joc identificable i ben executat, amb un procés creixent de confiança fins a tenir l'ascens a primera a les mans. Va venir d'un minut. La ferida contra el Lugo era mortal, tot i el cant del cigne del 0-3 al camp del Saragossa. En la tornada no li va faltar esperit competitiu. Li va faltar experiència. Precisament la que ha viscut aquesta temporada. La necessària per aprendre que un revés et pot tombar però que has de saber aixecar-te.

De l'NBA, a mi m'han commogut en la mateixa mesura equips tan irreconciliables com els Lakers de Magic Johnson o els Celtics de Larry Bird. I m'he enamorat també d'equips tan poc glamurosos com els Bad Boys de Detroit amb Chuck Daly a la banqueta i jugadors com el talentós Isiah Thomas o el gamberro Bill Laimbeer. Però no he estat mai incondicional de cap altre equip que dels Golden State Warriors, arran d'un viatge als Estats Units el 1989. Un equip que ha estat quaranta anys sense guanyar cap títol de l'NBA i que aquesta temporada ho ha aconseguit derrotant els Cavaliers de LeBron James, amb el debut a la banqueta de Steve Kerr, un savi, i el talent de Steve Curry. I ho han fet amb un bàsquet vistós i d'atac, una mica marca de la casa. Sobretot per als que recordem els jugadors que tenia Don Nelson a principi dels noranta: Mullin, Webber, Tim Hardaway, Richmond, Latrell Sprewell... Jugaven com els àngels però no van aconseguir cap anell. La glòria d'ara també és una mica seva. I meva.

L'alcaldessa de Barcelona s'ha polit la candidatura als Jocs d'hivern del 2026. Legítimament, si es vol, però sense esperit esportiu. I unilateralment. O sigui, malament.