Confesso que, tot i els meus vincles forts amb Girona, no he sentit mai un interès vertader pel club de futbol de la ciutat. La iniciació en el futbol, que marca per sempre més, la vaig viure absolutament aliena al Girona, i només té a veure amb dos clubs: el Castellfollit de la Roca, que queda com un record de les tardes del diumenge de la meva infància al poble, i el Barça, que em va atraure poderosament quan Johan Cruyff va arribar com a jugador, si bé la passió es va refredar durant la meva adolescència i part de la joventut (mentre cultivava la passió pel cinema, la literatura i la política), perquè la travessia va ser llarga fins que va arribar una altra lliga i, sobretot, l'holandès va tornar com a entrenador. El cas és que jo no sóc de Girona, on, a finals del segle XX, hi vaig viure molts d'anys sense que, tanmateix, ningú em transmetés una passió pel Girona. Era un període que, amb dificultats esportives i econòmiques, el club va passar majorment a tercera. Quina passió podia cultivar si, a més, no m'havia estat inculcada? Potser pot semblar que em justifiqui, però amb els amics futbolers de la ciutat mai no parlava del Girona, sinó del Barça. Ho sento, però encara no hi ha ningú que m'hagi transmès la passió pel Girona. Potser hauria estat així si hi hagués continuat residint, si hagués conegut més gironins del Girona FC i, potser, si per una cosa o una altra hagués viscut més de prop, durant aquesta última dècada, tots els ascensos, els patiments pels descensos i les aspiracions de pujar a primera, on el futbol es viu d'una altra manera.

És així que he viscut de lluny aquesta temporada en què el Girona semblava que tenia tan a l'abast l'ascens que fa un parell de diumenges tot estava a punt per celebrar-ho: un empat del Lugo ho va frustrar en l'últim moment, a banda del resultat sospitós al camp del Betis. Fa una setmana, de manera inesperada, la frustració va ser definitiva quan el Saragossa va remuntar un 0-3 guanyant a Montilivi per 4 a 1. Algú ha comentat si l'equip aragonès no havia donat una prima en aquesta ocasió els jugadors del Girona. Més que una sospita excessiva, em sembla una ironia cruel. Què va passar durant dos diumenges seguits al camp del Girona? Els futbolistes es van sentir angoixats davant la possibilitat de triomfar? Això passa, sobretot, quan no hi ha gaire experiència en partits decisius. Hi va haver un mal plantejament per part de Pablo Machín? Al final del partit contra el Saragossa, l'entrenador es va preguntar: “No sé què li hem fet al futbol perquè una temporada tan magnífica hagi tingut un final tan macabre.” És una pregunta amb força dramàtica. La resposta, tanmateix, podria ser simple: “El futbol és així...” Ara bé, la temporada potser no ha estat tan magnífica en la segona volta. No entenc una cosa: si en baixen tres per què no en poden pujar tres directament? Aquestes eliminatòries són un final certament macabre.