Opinió

És democràcia, gent

Tres fets que no fan altra cosa que fer sospitar que una part important
del barcelonisme
va coixa de democràcia

Sent el Barça un exem­ple de mol­tes coses de les quals els bar­ce­lo­nis­tes se sen­ten cofois, no sem­pre el club català pro­jecta un model en què emmi­ra­llar-se. El Barça sovint s'ha pre­sen­tat com un refe­rent i com un club en què regna la democràcia, i ple demòcra­tes, però els seus actes prou que ho posen en dubte. Més enllà de com es ges­ti­ona la democràcia inter­na­ment, en un club mani­fes­ta­ment pre­si­den­ci­a­lista i amb una assem­blea de com­pro­mis­sa­ris –que ha esde­vin­gut una reunió en què, excepte les direc­ti­ves de torn si voten favo­ra­ble­ment el que plan­te­gen, ningú no surt satis­fet d'aquest model– les elec­ci­ons a la pre­sidència no aca­ben de ser un fet mani­fes­ta­ment cele­brat per tot­hom.

La cita de les elec­ci­ons, per la per­cepció que s'ensuma en l'ambi­ent, des­col·loca força en una enti­tat que diu que se sent joiosa del fet de poder esco­llir els seus repre­sen­tants, però en canvi sem­bla que a molts dels seus els molesta una cam­pa­nya elec­to­ral.

Tenim tres fets real­ment sor­pre­nents que no fan altra cosa que fer sos­pi­tar que una part impor­tant del bar­ce­lo­nisme va força coixa de democràcia, si no la con­si­dera un ele­ment per­tor­ba­dor de l'statu quo. El pri­mer d'aquests fets ha estat el com­por­ta­ment de la direc­tiva dimi­tida i el de la junta ges­tora, ja que la pri­mera no va fer pos­si­ble que la votació fos en dia de par­tit, men­tre que la segona, va esta­blir el 18 de juliol, un dis­sabte, com el dia de la votació. Argu­men­ten i con­fo­nen el per­so­nal dient que unes elec­ci­ons per­tor­ben la marxa de l'equip. Aquesta decla­ració no pot estar més fal­tada d'espe­rit democràtic, perquè en el cas que aquesta junta hagués esgo­tat el man­dat el 2016, molt pro­ba­ble­ment la cam­pa­nya, sobre­tot seguint les reco­ma­na­ci­ons dels esta­tuts, s'hau­ria bar­re­jat amb la com­pe­tició sense cap pro­blema.

El cas de la junta ges­tora mereix un capítol a part. El seu pre­si­dent, Ramon Adell, va esta­blir el 18 de juliol com a dia de la votació i va pro­cla­mar que havia encar­re­gat a la direcció gene­ral que fes l'impos­si­ble perquè la gent de comar­ques es pogués acos­tar a votar. Només li va fal­tar dir que les para­des dels auto­cars esta­rien davant les por­tes de les penyes.

El segon fet ha estat la sor­presa que un excan­di­dat de cartró com va ser Lluís Bas­sat, poc menys que ha ani­mat els aspi­rants a reti­rar-se de la cursa perquè el que cal és apla­nar el camí cap a la pre­sidència a Bar­to­meu. Entenc que en una enti­tat pri­vada gover­nada per les acci­ons, aquest pen­sa­ment s'imposi, però, senyor Bas­sat, les vota­ci­ons a can Barça són democràcia.

I el ter­cer fet és el paper d'un sec­tor periodístic, que no deixa de sor­pren­dre'm, perquè quan es tracta d'omplir pàgines en blau­grana par­lant del fet dife­ren­cial del club res­pecte de la resta del món, fins i tot com­pa­rant-lo amb el model de les SAD, sem­bla que s'hi juguin el compte d'explo­tació quan s'acos­ten unes elec­ci­ons, ja que fins i tot envien el seu exèrcit, no només a escom­brar cap a un aspi­rant, cosa que es podria accep­tar, sinó que també es deixa sen­tir una aroma molt sem­blant a l'expo­sat ober­ta­ment per Bas­sat: que quan les coses van bé, les elec­ci­ons gai­rebé des­tor­ben.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)