Lleida 2026
per organitzar grans esdeveniments esportius
La decisió de l'Ajuntament de Barcelona de no aspirar als Jocs Olímpics d'hivern ha provocat reaccions de tota mena, la majoria ben comprensibles, sobretot per la manera escollida per Ada Colau, que va tirar pel dret sense encomanar-se a ningú. Jordi Hereu havia fet el mateix quan va proclamar la idea. Recordo haver coincidit el mateix dia i a la mateixa hora de l'anunci amb un alt càrrec del govern de la Generalitat, a qui ningú havia avisat tampoc de la nova aposta olímpica de la capital del país. La cosa ha acabat, doncs, tal com va
començar.
De tot plegat em quedo amb la reacció de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, amb el suport d'algun altre càrrec amb l'horitzó emboirat. Com que Barcelona –una de les grans metròpolis del planeta– es retira de la cursa olímpica, doncs ja ens hi apuntem nosaltres. D'això se'n diu fer un do de pit. Però el projecte no és que Lleida i la Seu d'Urgell, junts o per separat, es proposin organitzar uns Jocs Olímpics, sinó que es volen aliar, segurament de bona fe, amb Jaca i Osca, de la veïna Espanya, concretament d'Aragó, aquesta regió que bateja el català com a lapao i on fa uns dies un tribunal va retirar la custòdia del seu fill a una mare argumentant, és clar, la dificultat d'adaptació del nen a la llengua catalana.
Aliar-se amb segons qui no és l'únic problema. Els grans esdeveniments esportius, començant pels Jocs Olímpics, requereixen una dosi de joc brut, per no dir altres paraules pitjors, que la gent segurament ja no està disposada a acceptar, sobretot en països amb un mínim sentit de decència democràtica.
Ho estem veient aquests dies, per exemple, a Baku, en la primera edició dels Jocs Europeus, una competició inventada a la València de Francisco Camps i Rita Barberà, que van comptar amb Iñaki Urdangarin com a col·laborador necessari. L'esport i la seva promoció popular ja no estan en el centre del debat. Sovint és una excusa perquè els polítics puguin treure rèdits davant dels seus electors amb inversions que moltes vegades són formidables, com va passar a Sotxi (Rússia). L'Azerbaidjan organitza uns Jocs Europeus, com els hauria organitzat València, a major glòria del seu líder Ilhman Alíev, que a l'estil de Corea del Nord va rellevar el 2003 del poder el seu pare, Heidar, en uns comicis que encara estan sota sospita. Els comitès olímpics d'Europa es troben que ara ningú vol fer una segona edició dels Jocs, després dels milions d'euros que s'ha gastat aquest país del Caucas, que també és el patrocinador de l'Atlético de Madrid. I els valors de l'esport?
El Comitè Olímpic Internacional no és gaire diferent a la FIFA, que ja veiem en quin merder de corrupció està fotuda. Joseph Blatter, el president, i Issa Bayatou, president de la confederació africana, són membres de l'organisme olímpic. Tots es protegeixen entre ells. I heus aquí que tornem a enllaçar amb el grandiloqüent missatge d'Àngel Ros. Als Jocs d'hivern del 2022 hi aspiren Pequín, d'un règim tan democràtic com és el xinès, i Almati, del Kazakhstan, que rima amb Azerbaidjan i no només per l'última síl·laba.
I si voleu parlem de Qatar...