Amb tot el peix venut, i gua­nyat, al Barça estan en època elec­to­ral, de manera que es parla de fit­xat­ges, de model i de la Masia i tal. I és curiós l'alt grau de coin­cidència a l'hora d'insis­tir en la importància del plan­ter. Tant que un es pre­gunta per què no se sumen a la moda i con­flu­ei­xen d'una vegada. Passa, és clar, que no és or tot el que lluu. Com no llu­eix ja tant, per exem­ple, el plan­ter.

És curiós, també, que men­tre que durant el curs van pro­li­fe­rar, com l'any ante­rior, les crítiques al joc de l'equip per una pre­sumpta traïció a l'estil, no se'n va sen­tir cap con­tra la dilució, que també fa anys que s'arros­sega, d'una altra de les supo­sa­des essències del Barça de Guar­di­ola. Parlo de la pro­gres­siva inversió dels per­cen­tat­ges de juga­dors for­mats a la casa i fit­xats de fora. D'allò que diuen en cas­tellà de la can­tera con­tra la car­tera, de la qual cosa tants culers pre­su­mien fa no tant, exhi­bint supe­ri­o­ri­tat moral res­pecte a l'aposta madri­dista de cons­truir un equip amb el pro­ce­di­ment que de manera tan des­pec­tiva s'ano­mena “a cop de talo­nari”. Men­tre el Madrid com­prava i com­prava, l'uni­vers Barça pre­su­mia no només de joc i resul­tats, sinó també d'obte­nir-los sense dis­pen­dis flo­ren­ti­ni­ans i del nom­bre de juga­dors fets a casa. La blau­grana era la fórmula ade­quada, per reei­xida, iden­titària i econòmica­ment sos­te­ni­ble; i la meren­gue, una aposta caríssima que, en el millor dels casos, podia per­me­tre aixe­car algun títol sense mèrit res­se­nya­ble, per gua­nyat a cop de talo­nari.

Hi havia motius per pre­su­mir, si es volia. El 2009, el Barça va gua­nyar la final de la Cham­pi­ons amb set titu­lars de la casa; igual que el 2011, quan també va acla­pa­rar el San­tos en el mun­dial de clubs sor­tint al camp amb nou del plan­ter. Con­tra la Juve a Berlín, els titu­lars de la casa en van ser cinc (si som prou gene­ro­sos per, a més de Piqué, comp­tar Alba). I que consti que a l'equip titu­lar no s'ha con­so­li­dat ningú pro­vi­nent de les cate­go­ries infe­ri­ors (Alba a banda), des de la irrupció, ja fa set anys, de Bus­quets i Pedro. Però no, no s'han sen­tit crítiques inter­nes per la supo­sada pèrdua iden­titària i de sos­te­ni­bi­li­tat, com tam­poc des de fora ningú ha retret al Barça el fet d'haver armat un equip campió a cop de talo­nari, que és com va fit­xar Ney­mar i Suárez, dues de les tres pun­xes del tri­dent devas­ta­dor que ara és la senya d'iden­ti­tat culer –i dos anhels de Flo­ren­tino, per cert–. El rela­ti­visme de l'afició culer és res­se­nya­ble, però par­lem de fut­bol i tot­hom pot can­viar d'opinió quan li vin­gui de gust. El que és puru­lent, i inne­ces­sari, tenint en compte la volu­bi­li­tat d'un cos elec­to­ral tan sen­si­ble als èxits i les con­jun­tu­res, és que ara el pre­can­di­dat Bar­to­meu insis­teixi a coin­ci­dir amb tot­hom en la importància cab­dal de la Masia. Ell ha estat pri­mer direc­tiu i després pre­si­dent de la junta que ha exe­cu­tat el canvi de para­digma –aco­mi­a­da­ment d'Euse­bio i des­cens del Barça B inclo­sos–. De la junta que ha apos­tat per la car­tera i ha rebai­xat la can­tera, amb el vis­ti­plau gene­ral.