Plebiscit
El Barça mereix un pas més enllà i que el soci no es limiti a votar segons hagin anat els últims marcadors. La democràcia en clau blaugrana comporta l'obligació de rumiar a fons sobre la capacitat de gestió, lideratge, programes, confiança en les persones i una sèrie de factors combinats que evitin la frivolitat de deixar el club en segons quines mans per simple intuïció o conformisme. Encara que la intuïció del moment adopti el llaminer renom de triplet. Les eleccions al juliol impliquen un esforç extra per buscar signatures de suport, i la data del 18 sembla una invitació a la baixa participació, factor que afavoreix, evidentment, la directiva sortint. Una junta que es fa un fart d'escombrar cap a casa, aprofundint en el comportament habitual del dir blanc de cara a la galeria per fer negre segons li convé. El traspàs de Deulofeu, que vulnera les competències de la gestora segons els estatuts que ells mateixos han redactat, i el fet de cobrar per les paperetes i els estands dels precandidats generen vergonya aliena per falta flagrant dels mínims principis. Això no fa pel Barça, que hauria de tenir una partida econòmica dedicada al procés electoral. Al cap i a la fi, Bartomeu fa cinc mesos que està en campanya contínua i no creiem que ho hagi pagat de la seva butxaca, francament.
Atipa força aquesta dinàmica de l'“i tu, més”, infantil, primària, de portar a extrems el suport o la tírria a determinats aspirants. Com cansa voler la reducció del procés a un simple cara a cara entre Bartomeu i Laporta. No val fer l'orni: des que Núñez va deixar el càrrec, tan convençut com estava l'home que el Barça ja formava part del seu patrimoni, això ha estat un no parar de querelles i processos, la majoria interposats a través d'evidents testaferros amb l'ànim de recuperar la propietat perduda. D'acord, Joan Laporta no sembla disposat a aprendre de les errades comeses, es poden dir Uzbekistan, espionatge, angúnies a la moció de censura o certs companys de viatge als quals continua fent confiança. És inútil contraposar les pífies d'uns amb les errades d'altres. Ja va dir Guardiola fa temps que el Barça és avui dia una batalla pel poder entre els que el tenen i els que el pretenen. Tampoc cal sacralitzar o demonitzar en Pep per expressar públicament el seu parer. Només faltaria, ell –i qui sigui– és lliure de dir, o callar-se, preferències sense necessitat de ser lapidat per aquesta variant de Santa Inquisició blaugrana, formada per diversos bàndols, sempre disposada a recriminar allò que no compti amb el seu vistiplau, quan se'ls veu massa el llautó dels interessos. Pensem en el millor per al club, a servir-lo com cal i deixem-nos estar de romanços. Felicitem-nos que la campanya continuï viva i estimulant per a aquell que es molesti a estudiar les alternatives plantejades. S'ha d'aconseguir que el soci voti en consciència i en coherència amb el que consideri més adient per al benefici col·lectiu. Mai havíem tingut tanta diversitat, tantes sensibilitats expressant desig de gestionar aquest fenomen únic que tan bé va, al·leluia, en el vessant futbolístic. Convé separar gestió directiva de rendiment esportiu, de la mateixa manera que cal prendre-s'ho amb radical serietat: el Barça viu les seves plebiscitàries. En joc, el futur. Socis, penseu-vos-ho bé i deixeu les vísceres a banda.