Xavi, el geni agraït

El fins fa pocs dies capità del Barça, Xavi Hernández, deixa el club com el que ha estat sem­pre: un home i un espor­tista con­seqüent. I així s'evi­den­cia en l'entre­vista que avui obre aquest diari. El mig­cam­pista que ha diri­git el millor fut­bol del món ha deci­dit amb tanta tran­quil·litat dei­xar el club de la seva vida com va assu­mir amb natu­ra­li­tat, per molt que li cogués, el paper que Luis Enri­que li tenia reser­vat en l'equip aquesta última tem­po­rada: sense aixe­car la veu, aju­dant sem­pre, donant mos­tra fins al final que, mal­grat tot, quan sal­tava a la gespa no entrava un suplent, per molt que no apa­regués en l'onze que tot­hom ja sabia de memòria.

Cada pre­gunta que se li fa dóna peu a un agraïment, a un voler expli­car les situ­a­ci­ons sense fer esca­ra­falls, a una mos­tra de modèstia, a un reco­nei­xe­ment cap als com­panys, a una entrega a l'afició, a un enal­ti­ment d'allò que vol dir jugar en equip.

Xavi se'n va per tor­nar, ho diu tan clar com clar deixa que no aga­farà les reg­nes de res que li generi dub­tes o si no es veu prou pre­pa­rat. Tot­hom coin­ci­deix que s'ha gua­nyat amb escreix triar el moment de mar­xar. Podríem con­ve­nir que el seu paper en el Barça ha estat tan excels dins i fora del camp que també s'ha gua­nyat la pos­si­bi­li­tat, quan les cir­cumstàncies siguin les ade­qua­des, de tor­nar a casa seva. Ell sap per­fec­ta­ment el pa que s'hi dóna.