Estàvem sopant plegats i, de cop i volta, em deixa anar: “A mi no m'agrada gens. Em sembla esportivament injust i trobo que només correspon als interessos dels clubs pioners i de les televisions.” Ni ell ni jo ho sabíem, però la partida acabava de començar.

Tot voltava sobre el nou format de la Champions d'handbol. L'EHF ha decidit canviar el sistema de competició i potenciar els emparellaments entre els equips dominadors. Barça, Kielce, Vardar, Rhein-Neckar Löwen i Montpeller han quedat enquadrats en el mateix grup. Cada quinze dies al Palau, un partit de final a quatre. Això deixa una competició adulterada. Els clubs menors, esportivament o televisiva, tindran serioses dificultats per progressar-hi. I aquí és on el meu interlocutor guanya la mà. Però com ja sabeu, la veig i en pujo dues més. La primera, l'espectacle. La propera edició de l'EHF Champions League serà un espectacle de primer nivell. Per als clubs, cada cap de setmana partits del màxim interès. Per als jugadors, pavellons plens i tensió competitiva a dojo. I per a l'espectador i les televisions, la possibilitat de veure cada setmana els millors. Tinc la sensació que guanyo la mà. Sensació que es converteix en certesa quan, en ple sorteig de la fase de grups, el meu amic, enquadrat amb els millors, m'envia un whatsapp: “Que comenci ara!”, hi diu. Però, com ja us he dit, en pujo una altra.

L'EHF ha fet un pas clar i contundent cap a la lliga europea. I crec que no serà l'única. L'aposta per un model que potenciï l'espectacle i els grans duels s'anirà estenent als altres esports. L'actual format de competicions estatals està cada vegada més obsolet. A l'Estat espanyol, per exemple, el binomi Barça-Madrid ha empobrit l'escenari esportiu fins a tocar fons. I l'única sortida viable és Europa. En això l'handbol ha fet un pas endavant i estic convençut que la resta d'esports acabaran actuant de la mateixa manera. Si no, serà que era una catxa...