‘Finisher'
olímpic
Hondarribia, el Cantàbric. És el punt d'arribada de la sisena edició de la Transpyr, en el seu format original de BTT, i la tercera de carretera de les quals sóc finisher virtual a l'hora d'escriure i real si res no es torça des de Roncesvalles. Creuar els Pirineus en bici. I poder, també, sortir amb la colla amb un mallot de finisher d'aquesta prova de resistència, l'altra o la de més enllà. I és, en ple segle XXI, l'actualització de la definició de l'esperit olímpic. Sí, allò de l'important és…
De fatalitats, sempre n'hi ha. Des del moment que surts de casa. O fins i tot a dins. Poden passar tantes coses! Diumenge a Camprodon feia ben bé una hora que esperàvem, al lloc on es fa la Pasta Party, que
comencés el brífing. S'entreguen els premis de l'etapa, els mallots
de líder, els guanyadors del sorteig. I en el cas de la road les classificacions perquè fins llavors no solem conèixer els resultats de
la crono. El cerimonial. Però un SMS i, aleshores, el cap de premsa de la cursa, amb l'alcalde de Camprodon a la seva dreta i un regidor del primer punt d'etapa a l'esquerra. I la notícia que donava l'amic Francesc, impecable i en multitud d'idiomes, era la mateixa que aleshores llegíem en els mòbils i que el lector que arribi aquí ja coneixerà.
Passa a moltes proves, i va passar aquí. L'organització, els participants i tot el capital humà que mou una prova itinerant d'aquestes característiques van ser modèlics. Passa i passarà. Fins i tot va succeir en una cursa la distància de la qual un programa setmanal en prime time va banalitzar-ne la preparació. I és, això, el que cal, preparació. La constant superació, des d'un punt de partida tan baix, duu sedentaris a l'ultraresistència. I els gels o les barretes energètiques no fan miracles. De fet, en tinc una que va sortir de Cadaqués i que avui és, també, finisher de la Transpyr perquè ha creuat els Pirineus a una de les tres butxaques del mallot.