Dimecres vaig ser a Florència i, en passar per davant de la basílica de la Santa Creu em va cridar l'atenció que la plaça s'havia convertit en una cosa que semblava un camp de futbol. Tot de banderoles decoraven el centre històric i em vaig témer aleshores el pitjor: efectivament, només per unes hores m'havia perdut la final del calcio storico, un esport que fa anys que tinc ganes de veure. Lamentablement, la plaça era l'escenari d'un dels esports més sorprenents del món mentre el meu avió aterrava. No hi vaig ser a temps.

El calcio storico (‘futbol històric') és una forma primitiva i extraordinàriament violenta de futbol que es disputa sobretot a la Toscana –de fet, també se'n sol dir calcio fiorentino–. Recomane als lectors que posen qualsevol d'aquestes dues expressions a YouTube, que quedaran

esparverats del que veuran.

Les regles es van marcar el 1580, i els partits els disputen dos equips de 27 jugadors amb cinc porters. Els jugadors ho poden usar tot, les mans, els peus i ben sovint usen també els punys i els caps per a barrejar-se en unes batusses increïbles en què sembla impossible que no rage la sang. Només estan prohibides les entrades per darrere, els cops directes als baixos dels jugadors i les puntades de peu al cap. Els equips representen els quatre barris de la Florència antiga. Els partits es juguen sobre una superfície de sorra i hi ha porteries en cada costat. Si fas gol són dos punts i si l'erres és mig punt per als contraris –una regla curiosa que potser hauria d'adaptar el futbol modern.

Un detall addicional és que els partits es juguen el mes de juny, i puc certificar que la calor aquest dimecres a Florència era insuportable. Amb la qual cosa els jugadors acaben protagonitzant escenes èpiques i jugant sense samarreta, en una escena que recorda inevitablement els gladiadors de la Roma antiga.