‘Che cosa sarà di te, Virtus?'
“La passió per si mateixa no permet resoldre els problemes.” Quan algú enceta una compareixença amb aquestes paraules, s'intueix trencadissa. Roma viu entre l'angoixa i un punt d'incredulitat el que pot ser una setmana tràgica per a una de les entitats emblemàtiques a la capital italiana. El Virtus nota l'ofegament dels deutes i, tal com va advertir fa uns dies en una roda de premsa el president, Claudio Toti, o algú aboca diners de cop i volta i sense avís previ abans d'aquest dijous –dia límit per inscriure's a la Lega– o, d'entrada, ja quedarà fora de l'elit.
Res no passa en uns dies o mesos, sinó que és la conseqüència d'un seguit de fets que han erosionat la capacitat econòmica d'un club fins a fer-lo insostenible a ulls del mateix Toti, que des de fa més d'una dècada el dirigeix i viu cada partit a peu de pista com un tiffosi més. Ell ha lluitat com ningú per mantenir viva la flama del bàsquet, però la seva etapa ha quedat sempre marcada per l'a punt. A punt de tocar un títol en tres ocasions –final de la copa italiana el 2006, amb Pesic com atècnic, i finals de la Lega el 2008 i, tot just fa dues temporades, el 2013– i a punt de consolidar-se a Europa, a l'Eurolliga. A poc a poc, l'èxode dels patrocinadors ha trinxat la il·lusió de construir rosters competitius i, fins i tot, d'haver de disputar a partir del 2011 els partits al petit Palazzetto, de 3.500 espectadors, en detriment del glamurós PalaSport, de més d'11.000, per una raó tan simple com no poder pagar-ne el lloguer. I, a partir d'aquí, de mal en pitjor, fins a posar en seriós risc de supervivència una entitat que ha tingut a les seves files jugadors de primera fila –el cas de George Gervin, Michael Cooper, Carlton Myers i Gigi Datome i Brandon Jennings, en una etapa més recent–. I, si bé comptats, ha obtingut alguns èxits com la copa d'Europa del 1984, amb victòria sobre el Barça a Ginebra, i les dues Korac (1986 i 1992). A Itàlia, però, tan sols ha alçat una Lega.
El més inquietant, i alhora inexplicable de tot, és com una ciutat de quasi tres milions d'habitants i de volum empresarial tan important no pot aglutinar cap complicitat econòmica per salvar o donar una petita viabilitat al Virtus. Un club que, si no hi posa remei cap salvador, anirà cap al pou, com ho han fet els últims anys el Fortitudo de Bolonya, el Treviso i el Montepaschi, si bé en aquests casos eren projectes gairebé personals i en ciutats petites. No em puc creure que tothom vegi l'agonia del Virtus i ningú no mogui ni un dit.