L'adéu de Karabatic

L'equip fa el silenci quan Nikola Kara­ba­tic s'alça per tan­car el dinar i ver­ba­lit­zar el seu comiat. Al cap i a la fi, ell ha con­vi­dat tot el grup, cos tècnic, juga­dors, fami­li­ars i pare­lles, vora la platja de Gavà, per agrair aquests dos anys. Davant de tots, Niko engega el dis­curs. Dues fra­ses. La pri­mera, d'agraïment al ves­ti­dor. “Un equip collo­nut”, diu. La veu s'entre­ta­lla. La segona, per subrat­llar aquest parell de tem­po­ra­des. “Els millors anys de la meva vida”, afe­geix. I fins aquí. Kara­ba­tic, el gegant del millor equip del món, comença a plo­rar. S'esce­ni­fica el seu adéu a con­tra­cor. No volia dei­xar el Barça, però no tenia una altra sor­tida. No volia anar a París, però no hi havia més remei. Volia seguir aquí. I per això tenia tan­cat l'acord per la seva reno­vació. Va ser fa qua­tre mesos, a finals de febrer.

L'equip era a Istan­bul, en un par­tit intrans­cen­dent de la Cham­pi­ons. Kara­ba­tic, com Víctor Tomás, Raúl Entrerríos i Cedric Sor­haindo, tenien des­cans i no havien viat­jat amb el grup. Aque­lla mateixa nit, amb el juga­dor a França envol­tat de rumors sobre el seu fit­xatge pel PSG, el Barça lliga la seva con­tinuïtat amb el telèfon mòbil com a tes­ti­moni. Amb l'alta­veu posat, Susana Monje, direc­tiva res­pon­sa­ble de l'hand­bol, acom­pa­nyada de dos homes de pes de la secció, ver­ba­litza l'oferta defi­ni­tiva. Bakhti Ong, repre­sen­tant del francès, a l'altre cos­tat del telèfon, con­firma l'acord. Kara­ba­tic seguirà al Barça i serà el juga­dor més ben pagat de la plan­ti­lla. La pro­posta blau­grana supera la del París. En tot. Con­tents, se citen l'endemà. I encara no ha arri­bat.

El motiu d'aquest canvi d'opinió és la trama de les apos­tes. Nikola Kara­ba­tic, i el seu germà Luka, també futur juga­dor del PSG, estan en espera de la sentència judi­cial per pre­sumpta estafa. I aquest judici i les pos­si­bles penes, ho han cap­gi­rat tot. Dels dos ger­mans, el petit és qui té un horitzó més com­pli­cat. El cas de Nikola és clar. És difícil demos­trar que ell hagués apos­tat. Punt. El cas de Luka, però, és més com­plex. L'amenaça de l'ingrés a presó espanta. I amb això ha jugat París, França i el seu govern, per treure el crac, el germà gran de la família i la ban­dera de l'hand­bol francès, de Bar­ce­lona. Pres­si­ons per­ma­nents. Amb molt de pes. “Si véns aquí, tot serà més fàcil.” I així ha estat. I la imatge que ho resu­meix, és la del 33 del Barça, amb els ulls enver­me­llits, desit­jant seguir jugant al Palau, sabent que no ho farà. “La família és el més impor­tant de tot”, es diu a si mateix.

Queda la sen­sació que el club ha fet tot el que tenia a l'abast per rete­nir el juga­dor. Ha superat l'oferta econòmica que feia l'emir. Li ha ofert els millors advo­cats pos­si­bles per enca­rar la trama de les apos­tes. I li ofe­ria un pro­jecte espor­tiu de pri­mer nivell, amb Xavi Pas­cual al cap­da­vant, l'entre­na­dor que Nikola volia endur-se a París. Però no ha ser­vit de res. L'Elisi ha esti­rat els fils per fer-lo tor­nar a casa. I Kara­ba­tic no tenia més sor­tida que la que ha pres. Res a retreure, ni als uns, ni als altres. La trama de les apos­tes el va por­tar i la trama de les apos­tes se l'ha endut. Fins aviat.