L'equip fa el silenci quan Nikola Karabatic s'alça per tancar el dinar i verbalitzar el seu comiat. Al cap i a la fi, ell ha convidat tot el grup, cos tècnic, jugadors, familiars i parelles, vora la platja de Gavà, per agrair aquests dos anys. Davant de tots, Niko engega el discurs. Dues frases. La primera, d'agraïment al vestidor. “Un equip collonut”, diu. La veu s'entretalla. La segona, per subratllar aquest parell de temporades. “Els millors anys de la meva vida”, afegeix. I fins aquí. Karabatic, el gegant del millor equip del món, comença a plorar. S'escenifica el seu adéu a contracor. No volia deixar el Barça, però no tenia una altra sortida. No volia anar a París, però no hi havia més remei. Volia seguir aquí. I per això tenia tancat l'acord per la seva renovació. Va ser fa quatre mesos, a finals de febrer.

L'equip era a Istanbul, en un partit intranscendent de la Champions. Karabatic, com Víctor Tomás, Raúl Entrerríos i Cedric Sorhaindo, tenien descans i no havien viatjat amb el grup. Aquella mateixa nit, amb el jugador a França envoltat de rumors sobre el seu fitxatge pel PSG, el Barça lliga la seva continuïtat amb el telèfon mòbil com a testimoni. Amb l'altaveu posat, Susana Monje, directiva responsable de l'handbol, acompanyada de dos homes de pes de la secció, verbalitza l'oferta definitiva. Bakhti Ong, representant del francès, a l'altre costat del telèfon, confirma l'acord. Karabatic seguirà al Barça i serà el jugador més ben pagat de la plantilla. La proposta blaugrana supera la del París. En tot. Contents, se citen l'endemà. I encara no ha arribat.

El motiu d'aquest canvi d'opinió és la trama de les apostes. Nikola Karabatic, i el seu germà Luka, també futur jugador del PSG, estan en espera de la sentència judicial per presumpta estafa. I aquest judici i les possibles penes, ho han capgirat tot. Dels dos germans, el petit és qui té un horitzó més complicat. El cas de Nikola és clar. És difícil demostrar que ell hagués apostat. Punt. El cas de Luka, però, és més complex. L'amenaça de l'ingrés a presó espanta. I amb això ha jugat París, França i el seu govern, per treure el crac, el germà gran de la família i la bandera de l'handbol francès, de Barcelona. Pressions permanents. Amb molt de pes. “Si véns aquí, tot serà més fàcil.” I així ha estat. I la imatge que ho resumeix, és la del 33 del Barça, amb els ulls envermellits, desitjant seguir jugant al Palau, sabent que no ho farà. “La família és el més important de tot”, es diu a si mateix.

Queda la sensació que el club ha fet tot el que tenia a l'abast per retenir el jugador. Ha superat l'oferta econòmica que feia l'emir. Li ha ofert els millors advocats possibles per encarar la trama de les apostes. I li oferia un projecte esportiu de primer nivell, amb Xavi Pascual al capdavant, l'entrenador que Nikola volia endur-se a París. Però no ha servit de res. L'Elisi ha estirat els fils per fer-lo tornar a casa. I Karabatic no tenia més sortida que la que ha pres. Res a retreure, ni als uns, ni als altres. La trama de les apostes el va portar i la trama de les apostes se l'ha endut. Fins aviat.