Una alcaldada olímpica
Qui no té feina, el gat pentina, diu la dita catalana. No sabem si va ser per falta de feina, per ignorància o per ànsies de protagonisme, en un rampell d'aquells a què ens tenen acostumats els nostres polítics perquè es parli d'ells, encara que sigui malament, que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, es va despenjar fa uns dies amb l'anunci que, ja que la Barcelona d'Ada Colau renunciava a la cursa olímpica per organitzar els Jocs d'hivern del 2026, ell estava disposat a agafar-ne el testimoni i carregar-se el projecte a l'esquena per tirar-lo endavant amb la Val d'Aran, la Seu d'Urgell, Jaca, Saragossa i tots aquells que vulguin apuntar-se a la festa.
Algun dia caldrà estudiar si la dèria dels polítics pels grans esdeveniments respon a la voluntat de servei o a un desig irrefrenable de megalomania. Sobretot si són irrealitzables, com és el que proposa Àngel Ros. Perquè, agradi o no, qualsevol candidatura pirinenca que es proposi organitzar uns Jocs d'hivern ha de comptar, irremeiablement, amb Barcelona com a seu. Segurament, Àngel Ros no deu saber que el model que ell voldria per als seus Jocs –potser vàlid uns anys enrere– està als antípodes del del COI. D'entrada perquè el COI rebutja la dispersió de les proves –i no sembla que el model de l'alcalde de Lleida sigui gaire concèntric–, però sobretot perquè, de les quatre últimes candidatures premiades, la majoria (Torí, Vancouver i Sotxi) les han liderat grans ciutats poc allunyades de les muntanyes. En aquest sentit, la precandidatura de Barcelona era impecable. Primer, per l'enorme prestigi internacional de la ciutat, i després, perquè proposava una subseu de neu concentrada en un mateix punt (la Molina i Masella) i a poc més d'una hora i mitja de Barcelona. El d'Àngel Ros, doncs, és un projecte vintage, una alcaldada olímpica, una ocurrència poc seriosa. Les possibilitats que prosperi tendeixen a menys infinit. La seva proposta no arribarà ni a la línia de sortida.