Aquesta setmana la lliga francesa ha anunciat finalment la decisió que la pròxima temporada entre primera i segona només hi haurà dos llocs en disputa. Ara eren tres els equips que podien baixar o pujar, canviar de lliga. A partir de la temporada 2015/16 en seran només dos i ja insinua que en un parell d'anys només un equip podrà canviar de divisió, el mínim. La polèmica ha estat enorme. D'una banda la Federació Francesa de Futbol, enutjada perquè cada vegada es barra més el pas als equips modestos. De l'altra, la lliga professional, que parla de diners, de televisions, de competitivitat. La lliga professional voldria una primera divisió amb divuit equips, concentrats en tres grans àrees urbanes i competint entre ells segurs que no baixaran o pujaran. D'aquesta manera, diu, es pot planificar a més llarg termini, sense la por que una mala temporada dels futbolistes deixe el club en una perillosa situació financera. França, en aquest sentit, sembla avançar-se a una tendència que a parer meu serà molt difícil d'evitar. Als Estats Units en les cinc grans lligues (beisbol, bàsquet, futbol americà, hoquei i futbol europeu) no hi ha equips que pugen o que baixen. Sempre són els mateixos. I una mala temporada només aporta vergonya a un club, però cap problema financer important. Europa s'ha mantingut al marge d'aquesta tradició pel romanticisme que el joc és encara més important que l'empresa. Però el món va en la direcció contrària i la decisió francesa és coherent amb això. Què compta més ara en el món del futbol: que jugues bé o el màrqueting?, que tingues un bon equip o que tingues un estadi enlluernador?, que practiques el joc net o que el teu siga un mercat televisiu apetitós? Les respostes són òbvies, tan òbvies que un dia mirarem enrere i trobarem romàntic que equips de ciutats menudes com Vila-real o Eibar aspiraren a jugar enmig dels grans. I si no, temps al temps…