Sembla evident que el Barça, el presideixi qui el presideixi, pot fitxar Arda Turan pagant 40 milions o pot fitxar Pogba si està disposat a pagar-ne 100 i el que demani el seu representant, Mino Raiola. No hi ha mèrit en això. Els noms potser funcionin com a carta electoral, però no garanteixen un projecte esportiu sòlid, sostenible i guanyador. Per tant, les eleccions van de projectes i models, més que de noms. I el model del Barça està mutant de manera inquietant i segons com perillosa. S'ha passat del protagonisme de la Masia al protagonisme del talonari; de confiar en jugadors amb fitxa del filial, a pujar jugadors al primer equip perquè ho diu el seu contracte; d'invertir en formació de talent a invertir a comprar talent; de tenir una direcció tècnica que treballa colze a colze amb l'entrenador que l'entrenador tingui l'autoritat. Que el filial baixi a segona B no és una catàstrofe, però que cremi dos entrenadors en una temporada a causa d'un dèficit d'actitud dels jugadors és un mal símptoma; que des de Busquets i Pedro (2009) cap jugador del filial s'hagi pogut consolidar com a titular (Bartra seria el que més s'hi acosta) també és força significatiu; com ara que Thiago Alcántara jugui al Bayern i no al Barça. I, a la inversa, que els únics jugadors que han aconseguit l'estatus de titular en els últims dos anys (Neymar, Suárez i Rakitic) siguin cracs fitxats de fora també és un indicador que cal tenir en compte de cap a on està evolucionant el model esportiu, més enllà de les conseqüències econòmiques que se'n deriven.

Dissabte hi ha eleccions i el candidat perfecte és el candidat fantasma. Tots tenen defectes; per això hi ha molts socis que no volen votar cap dels quatre i molts més que encara no han decidit a qui donar el seu vot. Ells decidiran la partida i a ells tocarà prioritzar. Però si hi ha hagut un factor que ha generat palmarès, riquesa, orgull culer i posició global, aquest és el model esportiu que anomenem cruyffista. Malmetre'l és posar en risc el futur.