Arda Turan és presentat al Camp Nou com a nou jugador del Barça. Polèmiques electorals a banda, hi ha coincidència que és un gran fitxatge per al Barça de Luis Enrique. Ve a omplir el buit que deixa Xavi a la plantilla. Però Arda no és Xavi. I bona part de l'encert que sigui un bon fitxatge és que sigui així. De Xavi, només n'hi ha un. I el primer que ho veu així és Arda mateix: “Ningú pot ser com Xavi”, va dir en l'acte de presentació. I té raó. Arda no és Xavi ni pretén ser-ho. Una bona notícia, perquè és un jugador amb prou caràcter que no necessita intentar ser Xavi. Triomfarà en la mesura que sigui Ara Turan. Que ja és molt.

Garbiñe Muguruza es queda amb la mel als llavis i perd la final de Wimbledon contra la incombustible Serena Williams. Però Garbiñe ja ha guanyat. Haver arribat a la final amb 21 anys i jugar com ha jugat durant tot el torneig i també en la final ja és una manera de guanyar. És clar que aspira a aixecar el trofeu algun dia i també sent que ha perdut la final. El millor per a ella és que, si vol, ara ja sap que el guanyarà algun dia si no es desvia del camí que ha emprès. Les condicions, les té totes.

Iker Casillas s'acomiada del Real Madrid sol a la sala de premsa del club blanc. Ni companys d'equip ni cap directiu. És segurament un dels actes més vergonyosos que s'hagin vist en el món de l'esport a tot el món. S'ha de dir així de clar. No és una qüestió de partidismes ni de colors. Una llegenda d'un equip no pot dir adéu d'aquesta manera. Però si ha passat no ha estat perquè sí. Un acte com aquest explica moltes coses. I totes lamentables.

De vegades no hi ha un error pitjor que el que pretén arreglar un error. Florentino Pérez va voler rectificar i va improvisar un altre comiat institucional a Casillas. Només va aconseguir fer el ridícul dues vegades. Aquest segon comiat va ser un acte ple d'hipocresia i de mentides sobre la veritable realitat. El fantasma de Casillas perseguirà Florentino molt temps.