Cinc anys i un mes, pel cap baix. Ho recordo perquè vaig entrar al mateix recinte del Camp Nou sense tenir decidit encara el meu vot i va ser quan, en una enquesta d'intenció de vot, vaig dir a l'empleat que em preguntava que votaria el que seria elegit president i que, també, el club hauria d'incorporar el que llavors era el migcampista de moda i que després de passar pel club sense pena (o sí, força) ni glòria torna a jugar a la lliga de la qual va venir.

Tampoc hi havia masses opcions més. La campanya li van fer sola des de mesos abans i, l'agència de detectius que contractava la junta sortint, va acabar de fer-lo el candidat ideal. Tant, que acabaria sortint per la porta del darrera i amb menys explicacions que les que va donar per arribar al poder. De fet, el seu primer acte com a president –allò d'anar a Extremadura...– va iniciar el meu particular procés de desencís amb la causa blaugrana que acabaria, al cap d'un any, donant-me de baixa amb molta més facilitat que de qualsevol companyia de comunicacions, ja sigui telefonia o televisió de pagament. Si, al cap i a la fi, el carnet servia per poder votar i per tenir els abonaments –dos, l'última temporada– al Palau per poder anar a veure dos o tres partits a l'any contra el Madrid i algú més en benefici de la concessionària de les autopistes.

La distància, física i emocional, els patrocinis de dubtosa eficàcia –econòmica, sobretot– o la inacció política en un moment tant transcendental pel país han acabat de fer la feina. Fins el punt de pensar que, tot plegat, no deixa de ser l'excusa perfecta perquè els temes de les tertúlies suposadament esportives tinguin un cert contingut més enllà de fer una roda de preguntes de si als presents els agrada el nou equipatge, o un jugador a qui no han vist jugar en directe s'adaptarà a un sistema determinat amb l'únic argument de 10 minuts del youtube i un partit que van pescar a un canal temàtic en un boxing day.