Començo a escriure aquest article al migdia de la jornada electoral en què es decidirà el nou (o, de fet, potser no ho serà de nou, tant pel que fa a la possible continuïtat com per un hipotètic retorn al càrrec) president del FC Barcelona. Com els diumenges en què la nit abans s'ha disputat un partit decisiu, el text, doncs, està condemnat a ser en certa manera obsolet perquè, per tancar-lo, no esperaré que es faci el recompte de vots després de les nou del vespre. Tant se val. Procurarem fer un article mínimament intemporal i, si pogués ser, fins i tot una mica intempestiu. Ho procurarem fent veure que no m'importa gaire qui guanyi, tot i que confesso que tinc una certa preferència i que em costa renunciar a aquesta cosa tan esportiva de voler que algú guanyi. Sens dubte, ho fa més emocionant. En aquest cas, però, vull retenir-me l'emoció perquè hi ha un concepte que em pesa massa: els quatre candidats, amb totes les seves diferències, són variants d'una mateixa espècie masculina que possibilita ser president del Barça. Són empresaris o, en tot cas, advocats que tracten amb gent de negocis i que també en fan. Són gent de la “crosta” (o que han aconseguit ser-ho o que voldrien ser-ho a través de la presidència) que s'expandeixen socialment i econòmicament amb el Barça.

En fi, el Barça és un club esportiu (i no una societat anònima esportiva) en què se suposa que els socis (que no abonats) manen i, en tot cas, deleguen el seu poder i així, doncs, les decisions en el president i la junta directiva. Posem-hi que a la manera de la democràcia representativa. Tanmateix, el Real Madrid és un club esportiu, però es pot tenir la sensació que el gran mandatari és Florentino Pérez, que fins i tot ha canviat estatuts per exercir la seva dictadura blanca. D'altra banda, els clubs esportius han sigut posats en qüestió perquè es considera que s'aprofiten de certs privilegis fiscals, però les societats anònimes són la porta oberta a tota mena d'empresaris blanquejadors de diners. Ara bé, pot sospitar-se que, com en el cas d'alguns polítics dins del sistema formalment democràtic, els directius dels clubs esportius també fan negocis tèrbols i contractes poc transparents. En fi, és una cosa d'aquest país que algú es pugui presentar tranquil·lament a unes eleccions, incloses les de la presidència d'club esportiu, si li pesa al damunt un cas de delicte fiscal? Jo, però, volia apuntar una altra qüestió. En un club esportiu se suposa que, com els ciutadans d'un estat, tots els socis són iguals i que, per tant, no només poden votar i el seu vot compta igual que els altres, sinó que també poden aspirar a la presidència. Tanmateix, essent pràcticament impossible, és més possible que un treballador d'una fàbrica de cotxes, posem per cas, arribi a ser president d'un govern que d'un club esportiu com el Barça. I que ho sigui una dona? En fi, en aquest patriarcat, prefereixo que hagi guanyat el més pinxo.