L'endemà
encara, el Barça
Hi ha tradicions inamovibles. Entre elles, la continuïtat assegurada d'una directiva quan pot capitalitzar els èxits esportius del primer equip. Sempre ha estat així. Triplet i trident. Punt. El soci blaugrana no vol saber res més enllà d'aixecar copes i de la felicitat que comporta sentir-se guanyador. La resta, poc interessa, per no dir gens. Tant se val. No pesa. Una àmplia minoria, allò batejat amb l'eufemístic renom de barcelonisme il·lustrat, potser estigui pendent d'altres afers col·laterals d'importància (relativa, si veiem com s'ha votat), de models coherents amb el tarannà dels anys gloriosos acabats de viure, de l'estreta vinculació del “més que un club” amb el procés que travessa el país, de no netejar una dictadura a través de la samarreta i el llarg etcètera d'afers, conflictes i tripijocs que han marcat amb foc l'últim lustre de gestió compartida entre Rosell i Bartomeu. I què? Que Gamper ens guardi la competitivitat d'aquest equip i de l'actual quadre tècnic durant molts anys, no fos cas que visquéssim un daltabaix. Els futbolistes blaugrana són tan bons que disfressen les carències fins a vestir-les d'excel·lència; imagineu la magnitud del prodigi. Si Gaspart hagués tingut Messi, encara figuraria al front de la nau, fent i desfent a voluntat. És el pa que s'hi dóna i prou que ens entenem sense necessitat d'estendre'ns.
No queda temps ni per assumir els resultats, la campanya electoral és història i ja no mereix avaluacions en el curt espai d'un simple article. En tot cas, marquem prioritats, convé reflexionar sobre el panorama que s'obre. S'ha concedit un xec en blanc a Bartomeu per governar el club de tots durant sis anys, amb el formidable risc econòmic que comporta l'obra de l'Espai Barça a l'horitzó i la desconfiança que genera, sospesant el que hem viscut en el darrer any, l'avaluació objectiva del seu curt mandat. Per molt que l'hagin legitimat les urnes, no esperem augment exponencial en el percentatge d'encerts d'en Josep Maria Bartomeu, ni tampoc deixarà d'estar imputat. Això no és Lorda i no et converteixes en líder prodigiós d'avui per demà. Messi, Luis Enrique i companyia ho han tapat tot, però hi ha un munt d'assignatures pendents i certes intuïcions encara per confirmar de cara a la nova temporada, quan es reprengui l'activitat i el ritme després de vacances. Com, per exemple, que el club continuarà sense la imprescindible figura del cap de l'oposició. Viurem sota els efectes d'una majoria absoluta, d'aquelles que apliquen la seva santa voluntat. El Barça seguirà el seu camí sense que ningú –tret de quatre excepcions des de la premsa– fiscalitzi amb arguments el que pugui decidir la junta electa en aquest mandat decisiu, transcendental per marcar les bases de futur. És també previsible que Laporta torni a sortir d'escena perquè el seu perfil no es trobaria còmode afrontant la travessa del desert dels perdedors. Benedito ha quedat amortit, ha viscut ja dues conteses i el resultat d'ahir el convida a la retirada. Freixa, en canvi, es queda fora, però en disposició de convertir-se en la “marca blanca” del barcelonisme més conservador, hereu del nuñisme que tant valoren els vencedors del 18-J. Amb Bartomeu,
guanya el poder establert. Esperem que no perdi ningú.
I menys encara, el Barça.