L'AMBIENT
Saber guanyar i saber perdre
El resultat va ser incontestable. Bartomeu, president.
El Barça tindrà una presidència forta pel resultat concloent de les urnes. La participació també va estar a un nivell aproximat al de les últimes eleccions, factor que afegeix legitimitat al mandat que encetarà Bartomeu. Durant la campanya es va configurar un escenari en què la pròxima presidència només podia ser cosa de dos: Bartomeu o Laporta. La diferència ha estat clara. També ha quedat clar que Benedito i Freixa no han sabut trencar aquesta bipolarització.
Ara és l'hora que tots, el guanyador i els perdedors, sàpiguen assumir la responsabilitat dels resultats. Que Bartomeu sàpiga guanyar i que Laporta, Benedito i Freixa sàpiguen perdre. Només així hi guanyarà el Barça. És l'hora que els períodes entre elecció i elecció siguin també com els dies electorals: un exemple de democràcia i de barcelonisme. El gran dia del barcelonisme es va cloure amb el discurs del nou president. Més que promeses, Bartomeu va fer una suma de propòsits per encarar el futur, dirigint-se a tots els barcelonistes. Un bon començament.
Va ser el final d'un dia llarg, calorós, de barcelonisme intens, de democràcia refrescant, al marge d'algun episodi poc edificant. Un dia que, més enllà del resultat final de la votació, també va valer la pena. És, al capdavall, la representació de la gran singularitat del club, que és dels seus socis. Els asseguro que, en plena canícula, a Catalunya hi ha pocs llocs més inhòspits que l'esplanada al voltant del Camp Nou. S'ha de tenir molt valor, o moltes ganes de votar, per passar-s'hi el dia com van fer ahir desenes de milers de culers. Perquè no només hi van anar a votar; s'hi van passar hores, aprofitant totes les activitats que el club havia organitzat, dinar multitudinari inclòs. Alguns, com ara jo, ens reconciliem amb el barcelonisme cada vegada que hi ha una votació (un referèndum, una elecció) sempre que ens hi hem enfadat per culpa de lluites intestines, de divisions volgudes.
A mi em costa poc reconciliar-m'hi quan ja per entrar al pàrquing abans de les 9 del matí vaig haver de fer un quart d'hora de cua i quan vaig veure aquella riuada de gent anant a votar. Va ser una espera reconfortant. Al matí va ser un no parar. També va ser quan van votar els candidats i la majoria de figures del club. Bartomeu, en família i envoltat de gran expectació mediàtica. Amb un parell d'espontanis, no més, a prop cridant “Laporta, president!” i un altre parell d'espontanis contestant “Barto, president!”. Després Laporta, amb tota la claca, integrada bàsicament pels membres de la seva candidatura, que eren els que cridaven ben fort “Laporta, president!”. Benedito i Freixa, els vaig veure quan ja havien votat. Em van semblar més aparentment tranquils del que jo hauria estat en la seva situació. La processó, i els nervis, potser anaven per dins. Laporta també va convertir la votació de Johan Cruyff en un esdeveniment multitudinari, més del que ja ho és qualsevol aparició de Cruyff. La qüestió és que es va col·lapsar una estona la primera carpa de votacions. Si no eren prou gent, Laporta encara anava cridant els esportistes que l'acompanyen i que estaven dispersos per l'esplanada fent-se fotos amb els socis. Al marge dels protagonistes de les eleccions, va valer la pena també seguir la votació d'Artur Mas. Allà sí que, espontàniament, la gent es va posar a cridar “independència!, independència!”.
El Barça ja la té, la seva independència com a club. Ahir en va fer una altra demostració. Ara es tracta que els que tenen la responsabilitat de dirigir-lo el converteixin en el lloc més habitable possible per a tots els barcelonistes.