El resul­tat va ser incon­tes­ta­ble. Bar­to­meu, pre­si­dent.
El Barça tindrà una pre­sidència forta pel resul­tat con­clo­ent de les urnes. La par­ti­ci­pació també va estar a un nivell apro­xi­mat al de les últi­mes elec­ci­ons, fac­tor que afe­geix legi­ti­mi­tat al man­dat que ence­tarà Bar­to­meu. Durant la cam­pa­nya es va con­fi­gu­rar un esce­nari en què la pròxima pre­sidència només podia ser cosa de dos: Bar­to­meu o Laporta. La diferència ha estat clara. També ha que­dat clar que Bene­dito i Freixa no han sabut tren­car aquesta bipo­la­rit­zació.

Ara és l'hora que tots, el gua­nya­dor i els per­de­dors, sàpiguen assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat dels resul­tats. Que Bar­to­meu sàpiga gua­nyar i que Laporta, Bene­dito i Freixa sàpiguen per­dre. Només així hi gua­nyarà el Barça. És l'hora que els períodes entre elecció i elecció siguin també com els dies elec­to­rals: un exem­ple de democràcia i de bar­ce­lo­nisme. El gran dia del bar­ce­lo­nisme es va cloure amb el dis­curs del nou pre­si­dent. Més que pro­me­ses, Bar­to­meu va fer una suma de propòsits per enca­rar el futur, diri­gint-se a tots els bar­ce­lo­nis­tes. Un bon començament.

Va ser el final d'un dia llarg, calorós, de bar­ce­lo­nisme intens, de democràcia refres­cant, al marge d'algun epi­sodi poc edi­fi­cant. Un dia que, més enllà del resul­tat final de la votació, també va valer la pena. És, al cap­da­vall, la repre­sen­tació de la gran sin­gu­la­ri­tat del club, que és dels seus socis. Els asse­guro que, en plena canícula, a Cata­lu­nya hi ha pocs llocs més inhòspits que l'espla­nada al vol­tant del Camp Nou. S'ha de tenir molt valor, o mol­tes ganes de votar, per pas­sar-s'hi el dia com van fer ahir dese­nes de milers de culers. Perquè no només hi van anar a votar; s'hi van pas­sar hores, apro­fi­tant totes les acti­vi­tats que el club havia orga­nit­zat, dinar mul­ti­tu­di­nari inclòs. Alguns, com ara jo, ens recon­ci­liem amb el bar­ce­lo­nisme cada vegada que hi ha una votació (un referèndum, una elecció) sem­pre que ens hi hem enfa­dat per culpa de llui­tes intes­ti­nes, de divi­si­ons vol­gu­des.

A mi em costa poc recon­ci­liar-m'hi quan ja per entrar al pàrquing abans de les 9 del matí vaig haver de fer un quart d'hora de cua i quan vaig veure aque­lla riuada de gent anant a votar. Va ser una espera recon­for­tant. Al matí va ser un no parar. També va ser quan van votar els can­di­dats i la majo­ria de figu­res del club. Bar­to­meu, en família i envol­tat de gran expec­tació mediàtica. Amb un parell d'espon­ta­nis, no més, a prop cri­dant “Laporta, pre­si­dent!” i un altre parell d'espon­ta­nis con­tes­tant “Barto, pre­si­dent!”. Després Laporta, amb tota la claca, inte­grada bàsica­ment pels mem­bres de la seva can­di­da­tura, que eren els que cri­da­ven ben fort “Laporta, pre­si­dent!”. Bene­dito i Freixa, els vaig veure quan ja havien votat. Em van sem­blar més apa­rent­ment tran­quils del que jo hau­ria estat en la seva situ­ació. La pro­cessó, i els ner­vis, pot­ser ana­ven per dins. Laporta també va con­ver­tir la votació de Johan Cruyff en un esde­ve­ni­ment mul­ti­tu­di­nari, més del que ja ho és qual­se­vol apa­rició de Cruyff. La qüestió és que es va col·lap­sar una estona la pri­mera carpa de vota­ci­ons. Si no eren prou gent, Laporta encara anava cri­dant els espor­tis­tes que l'acom­pa­nyen i que esta­ven dis­per­sos per l'espla­nada fent-se fotos amb els socis. Al marge dels pro­ta­go­nis­tes de les elec­ci­ons, va valer la pena també seguir la votació d'Artur Mas. Allà sí que, espontània­ment, la gent es va posar a cri­dar “inde­pendència!, inde­pendència!”.

El Barça ja la té, la seva inde­pendència com a club. Ahir en va fer una altra demos­tració. Ara es tracta que els que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de diri­gir-lo el con­ver­tei­xin en el lloc més habi­ta­ble pos­si­ble per a tots els bar­ce­lo­nis­tes.