Jorge

No hau­ria de ser aquest el lloc per par­lar de Jorge Fernández Díaz però ell mateix s'ha ficat en el fan­gar en acu­sar Pep Guar­di­ola de jugar amb la selecció espa­nyola per motius econòmics. Ui sí, que greu. El nos­tre esti­mat minis­tre ja havia fet números per tenir aquest honor, gràcies a la seva com­prensió vers la lli­ber­tat d'expressió dels cata­lans i els bas­cos als recin­tes espor­tius.

I d'això es tracta, pre­ci­sa­ment, de lli­ber­tat d'expressió. I ara exer­ciré la meva i que Déu, i sobre­tot el meu advo­cat, m'agafi con­fes­sat, que és el que Jorge reco­mana a tot­hom, sobre­tot que ens con­fes­sem. Va ser Jorge qui va apel·lar a la lli­ber­tat d'expressió durant la polèmica pel Dic­ci­o­na­rio bibli­ográfico español, que llo­ava sense ni tan sols dis­si­mu­lar la figura de Fran­cisco Franco. Va apel·lar lla­vors a l'arti­cle 20 de la Cons­ti­tució que reco­neix (teòrica­ment) tot­hom a difon­dre lliu­re­ment pen­sa­ments, idees i opi­ni­ons. També hi apel·lo, per si de cas.

Si els espa­nyols es jut­ges­sin política­ment a ells matei­xos el vere­dicte sobre Jorge seria obvi. Aquest judici no hi serà mai. O sí?

Comen­cem, senyor jutge.

Sobre la lluita de Jorge con­tra la lli­ber­tat d'expressió a la qual ell mateix apel·lava per defen­sar Franco –amb dos collons (perdó)– ja tenim sobre la taula la llei mor­dassa, una prova ben escrita i docu­men­tada. Aquí la té senyor jutge. Avui ja hi podem afe­gir, a més, la llei de segu­ri­dad naci­o­nal, una altra remi­niscència de la “indi­so­lu­ble uni­dad” d'Espa­nya. De fet, amb la Cons­ti­tució espa­nyola a la mà podríem fer pujar a l'estrada del judici democràtic tots els seus redac­tors. “La Cons­ti­tució es fona­menta en la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola, bla, bla, bla...”

També li recordo, senyor jutge, que la defensa a ultrança de la relació directe entre la religió (catòlica, apostòlica i romana) i l'Estat a través del con­cor­dat amb el Vaticà és una altra prova que situa l'acu­sat en el bàndol que encara s'aferra al color blanc-i-negre del No-Do. Com a mem­bre nume­rari de l'Opus les seves opi­ni­ons poden ser radi­cals con­tra allò del lli­ber­ti­natge, ja ens ente­nem, però quan va deci­dir con­ce­dir a la Verge (amb tots els res­pec­tes, senyora) la més alta con­de­co­ració poli­cial va fer un altre salt de qua­ranta anys en el temps que, vostè, senyor jutge, hau­ria de con­dem­nar. I par­lant de religió, amb permís de la fis­ca­lia, li posaré un tall de veu amb el qual segur que tots ens podrem posar d'acord per con­dem­nar l'acu­sat. “L'avor­ta­ment té alguna cosa a veure amb ETA...” No hi ha més parau­les, que diria Perry Mason.

També sabem que l'acu­sat pateix, i em sap greu, amb el tema de les elec­ci­ons, pro­ba­ble­ment és una aber­ració a la qual no està acos­tu­mat i que li pro­voca pro­ble­mes de salut. Però això no és excusa, si em per­met sa senyo­ria, perquè un dels seus depar­ta­ments, els amics de la UDEF, s'inven­tin infor­mes per fer caure Artur Mas i Xavier Trias. Temo que el pas següent sigui pro­hi­bir les elec­ci­ons direc­ta­ment, per estal­viar escàndols.

I per aca­bar, que de fet hau­ria de ser per començar, tot l'imperi de l'acu­sat s'aguanta per una gran ope­ració de cor­rupció en els anys vui­tanta a l'antic edi­fici dels sin­di­cats ver­ti­cals a la Via Laie­tana. Si vol en par­lem en la pro­pera sessió.