Entre les peculiaritats habituals del Barça figuren aquestes enormes catifes simbòliques que tapen el que vulguis escombrar-hi a sota. Fa una setmana de les eleccions i ja hem tancat la carpeta, tot i que quedessin afers pendents. Per començar, els tres candidats perdedors han marxat de vacances sense dir ni ase ni bèstia, sense agrair el suport dels seus, ni explicar les lliçons apreses ni comentar si pensen seguir endavant o si ho deixen córrer. Primer efecte de la majoria absoluta de Bartomeu: tothom ha desaparegut del mapa. En aquesta casa, el que avui és notícia demà queda enterrat i ningú s'interessa ja per veure com acabava aquella pel·lícula. És estiu i toca parlar de sextet, la propera distracció col·lectiva dels culers. I prou. La resta, aigua passada. Per tant, ningú es pregunta ja per les signatures i els vots de Freixa, que van passar de superar les 3.254 exigides a 1.750 paupèrrimes paperetes computades el 18-J sense que convenci allò del vot útil traspassat a un altre candidat. Tampoc sabrem mai més res de la denúncia de Jordi Farré, que s'exclamava per la hipotètica compra de suport a vint euros. Ningú no donarà, naturalment, justificacions per la sortida de Ramon Cierco de la directiva després dels afers viscuts a la BPA, ni sabrem quines són les autèntiques raons de l'adéu de Javier Faus, si val l'excusa de les obligacions professionals o és per preparar l'alternativa a Bartomeu amb prou temps. Amb permís de Cardoner, és clar, l'hereu en perspectiva. D'aquí a no res, també tornarà a quedar en un calaix la proposta del vot telemàtic universal, no fos cas que a la meitat absent del barcelonisme se li acudís votar. A cap poder l'interessa la participació massiva, veure desmanegat allò que tant esforç i dedicació els ha costat de controlar. Com aquests, un bon grapat de temes oblidats sense lligar.

Més pols sota la catifa: desapareix d'escena Ramon Adell després de l'extraordinari ajut brindat a la candidatura guanyadora al capdavant de la comissió gestora. Ningú no demana explicacions i, per tant, sembla que no calgui donar-les. Saltant d'un detall gens gratuït a un altre, ningú tampoc es molestarà a indagar si Laporta és ja pretèrit, si representarà el paper de cap de l'oposició o si preferirà, amb un rampell, desaparèixer del mapa. Fa de mal dir, això de l'oposició, quan just acabem de viure uns comicis clarament decidits, però la vida i el Barça continuen, i una majoria absoluta no pot ser sinònim de carta blanca, de fer i desfer a voluntat segons convingui, prescindint de les diverses sensibilitats i posicions que conformen la vitalitat del club. Ja hem vist que la vida continua igual amb la intolerable sanció de la UEFA, que hauria de trobar una resposta contundent en lloc de la tebior a la qual ens té acostumada aquesta directiva, que sua sang quan li demanen que es mulli amb el procés. No vingueu amb romanços: el club ha estat política catalana des del 1909, i ara menys que mai s'ha d'amagar també sota la immensa catifa, esperant que passi la tempesta. En aquest aspecte, tornem a ser allà on érem abans del 18-J, a les pors i passivitats contemplatives. Tot plegat, el Barça només es preocupa d'allò que l'interessa. Passades les vacances, sextet i retorn del president habitual, Leo Messi. I a pregar que sigui feliç i que no se'ns constipi.