Gràcies per mul­tar el Barça per haver one­jat este­la­des en la final de la Cham­pi­ons, gràcies per voler fer el mateix per haver xiu­lat l'himne espa­nyol en la final de la copa i per les contínues i sos­pi­to­ses denúncies que ha rebut el club blau­grana en els últims temps. Gràcies per con­ti­nuar ata­cant la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes sense mira­ments, gràcies per posar trava rere trava en les aspi­ra­ci­ons polítiques cata­la­nes –escol­tar i nego­ciar ja no forma part del seu voca­bu­lari– i per menys­te­nir-nos i insul­tar-nos rei­te­ra­da­ment cada vegada que obrim la boca o que pro­po­sem alguna cosa que no us agrada. Gràcies per inten­tar pri­var-nos de la democràcia i del dret a votar i deci­dir, gràcies per ser un país que retro­ce­deix cap a la pre­història a ritme de cre­uer i també gràcies per tenir aquesta por de per­dre la força de Cata­lu­nya en tots els àmbits.

Mol­tes gràcies també per voler tallar totes les ales a l'esport català i d'inten­tar-lo ensor­rar de mil mane­res pos­si­bles, gràcies per tenir-nos tanta enveja i aquest com­plex d'infe­ri­o­ri­tat que ens fa cada dia més forts. Gràcies per no dei­xar com­pe­tir la majo­ria de les selec­ci­o­nes cata­la­nes en les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als –quina por els fa per­dre un Cata­lu­nya-Espa­nya!– al mateix temps que apro­fi­teu els èxits dels nos­tres espor­tis­tes per pre­su­mir de marca Espa­nya. Gràcies per ata­car amb fer­mesa cada vegada que un espor­tista de la terra expressa la seva opinió per­so­nal i es pro­nun­cia a favor d'una Cata­lu­nya lliure, gràcies per repe­tir-nos cada dia que en aquesta vida no es pot pen­sar res dife­rent que s'allu­nyi gaire d'una Espa­nya grande y libre. Gràcies per tots els arti­cles, comu­ni­cats, entre­vis­tes, tuits i infor­ma­ci­ons diver­ses que es veuen cada dia en els mit­jans de comu­ni­cació i en les xar­xes soci­als, en els quals se'ns posa verds de dalt a baix. Gràcies per no poder enten­dre que volem mar­xar ben lluny i per voler tenir-nos lli­gats de peus i mans fins a l'apo­ca­lipsi. En defi­ni­tiva, gràcies per fer-nos sen­tir cada cop més orgu­llo­sos de ser cata­lans i també per ser una màquina impa­ra­ble de fabri­car inde­pen­den­tis­tes con­vençuts que fins fa poc esta­ven inde­ci­sos i que ara han obert els ulls i han vist que ja no hi ha marxa enrere pos­si­ble. Tenim pressa i ens esteu aju­dant cada vegada més, mol­tes gràcies. I és que en el fons, cada multa, llei, amenaça o plan­to­fada a la cara que rep Cata­lu­nya ens fa un favor impa­ga­ble.

A tot això, i amb el suport de Pep Guar­di­ola a la llista unitària com a últim exem­ple, seria d'agrair que en aquest moment tan vital que viu el país molta més gent de l'esport català fes un pas enda­vant públi­ca­ment. No cal que ho facin els que no hi cre­guin del tot, que de res­pec­tar nosal­tres sí que en sabem, sinó aquells que veri­ta­ble­ment esti­guin con­vençuts del procés i que, ja sigui per por o per no voler-se mullar, de moment s'estan que­dant callats. Neces­si­tem a tot­hom, i l'esport català encara ha de fer el pas mediàtic defi­ni­tiu. Enda­vant, valents, ja queda poc!