El 1973, quan molts no havíem ni nascut, Juan Antonio Casanova, conegut en el món periodístic com en JAC, començava a escriure a les pàgines de La Vanguardia. En aquells temps, no hi havia internet, ni Facebook, ni Twitter... i els diaris eren una referència per seguir el bàsquet. Els seus articles van marcar una generació. Però als mites, que és el què és en JAC, també els arriba l'hora. L'hora de la jubilació, encara que físicament sembli més jove. Ahir, al conegut periodista del bigoti, li van concedir la medalla d'or de la federació espanyola de mans del president, José Luis Sáez. És el primer dels molts reconeixements que rebrà. Merescuts, perquè si alguna cosa ha aconseguit, i això cada vegada és més difícil, ha estat ser un romàntic i un apassionat de la seva feina i del bàsquet. Periquito reconegut, simpatitzant de la Penya i no gaire amant del Barça, ha aconseguit una cosa complicada en la professió avui dia: tenir el respecte de tothom. A títol personal, al seu dia em va donar l'oportunitat de treballar al seu costat, motiu pel qual sempre li estaré agraït. El seu caràcter enèrgic l'única cosa que garanteix és que segur que continuarà donant guerra en el món periodístic. Ara té temps per valorar les propostes que li arribin i decidir.

I aprofitant que parlem de referències periodístiques, també volia tenir unes ratlles per a un altre col·lega a qui encara queda molt periodisme per fer i sobretot molta ràdio: Raül Llimós. Un dels pares dels esports a RAC1 des de fa quinze anys amb el seu germà Joan Maria Pou, ha tancat una etapa de tretze anys al capdavant del programa El primer toc, líder durant anys i anys i ha cedit el pas a un altre jove valor, el sabadellenc Aleix Parisé. Llimós ha aconseguit que RAC1 hagi tingut un segell reconegut, de rigor informatiu i sobretot amb un estil propi, únic i campió. El cap d'esports pot descansar, la feina està més que ben feta.