Una de les vuit lleis fonamentals del franquisme és la llei de successió (1947), que es referia, lògicament, a la successió del dictador. L'afortunat va ser –sí, ho heu endevinat– Joan Carles I. La mateixa norma incloïa altres perles, com la definició d'Espanya com a unitat política i estat catòlic i parlava de cruzada i altres qüestions de plena actualitat. Joan Carles va regnar en blanc i negre i arribada la transició ni La Pasionaria, Santiago Carrillo i el marxista Isidoro plegats es van atrevir ni tan sols a sol·licitar amablement que Franco II tornés a casa abans de començar a construir un estat democràtic per la base, o sigui sense drets de sang –i de cuixa, ja m'enteneu– pel mig.

Que el Borbó franquista –no com a insult, sinó com a descripció– no només regnés, sinó que vivís una vida que ja la voldria Berlusconi, no semblava escandalitzar gairebé ningú. L'Hola, de fet, marcava l'agenda política espanyola. Va haver de ser un pobre elefant abatut qui, des del seu cementeri, mai més ben dit, posés fi a la carrera del vividor més gran de la història moderna ibèrica.

Un cop mort el Borbó, –metafòricament, si cal que visqui molts més anys– s'havia de decidir qui seria el cap d'estat següent. Hi havia diverses opcions sobre la taula. Fer eleccions? No! Fer un referèndum? No! Recuperar una de les vuit lleis fonamentals del franquisme? Sí!

Un cop escollida la via més democràtica de totes, el següent afortunat en la successió va ser –sí, ho heu endevinat– Felip VI. Hom podria pensar que amb els anys o les dècades alguna finestra s'hauria obert als grans palaus i despatxos de Madrid per deixar entrar una mica de corrent democràtica i que paraules com cruzada ja estarien tancades en algun calaix ple de naftalina. Doncs bé, aquí seguim. No podem xiular l'himne espanyol i no podem xiular Felip VI. Les estelades, com les banderes comunistes o anarquistes dels nostres pares i avis, són perseguides legalment –hi ha lleis que emparen la seva prohibició i se n'estan fent de noves– no només al regne, sinó a tot Europa, per pressions d'un govern que és evident que només demana una cosa a canvi de la submissió econòmica a Alemanya: als catalans, ni aigua.

I que no se m'enfadi Felip VI, que sé que és un lector culte i que ens segueix des del primer dia. La culpa és ben seva per acceptar una successió que se sustenta sobre un gran eufemisme anomenat Constitució.

En les darreres trobades amb Artur Mas, algunes de ben polèmiques, un dels dos protagonistes estava escollit democràticament i l'altre, no. I el dolent ja sabem qui és, paradoxalment el que ha passat per les urnes.

Seguim. Quan el bust de Franco II –posats a fer eufemismes– ha estat retirat de l'ajuntament de Barcelona, la delegada Llanos de Luna –el nom ja fa la cosa– ha exigit –per llei, és clar– que s'hi posi el retrat de Franco III.

I després de Franco III, vindrà Franco IV i Franco V i VI i VII i així fins a l'eternitat. La marmota dels collons. Només cal veure el perfil sociològic dels presumptes revolucionaris espanyols. La monarquia no es toca. No es vota.