Les lliçons de Pepe Sáez
de la FEB fa campanya perquè la FIBA recuperi les competicions de clubs quan té les lligues FEB trinxades
Si les receptes que proposa el president de la federació espanyola de bàsquet, José Luis Sáez, per fer créixer el negoci de l'elit d'aquest esport a Europa s'inspiren en les que aplica en la gestió de l'ens que presideix, ja ens pot confessar Déu, la Santíssima Trinitat, els àngels, els sants i els apòstols celestials, que el bàsquet acabarà a l'infern.
Sáez deixarà les lligues FEB a l'altura –amb perdó– de les de Botswana. Clubs en la misèria, sense cap ajuda, lligues que no ingressen ni un euro, cobertura televisiva marginal o inexistent, terminis d'inscripció que no es compleixen cap estiu perquè cada estiu s'ha d'implorar que algú ocupi les places vacants, competicions amb nombre d'equips imparell un any sí i l'altre també... Aquest és el bagatge de Pepe Sáez.
I es podria entendre, perquè el context és el que és, perquè per sobre hi ha l'ACB –tot i que en el món femení no té competència, i la inconsistència de la Lliga Femenina fa pena– i perquè el CSD –ves, quin altre exemple– només li dóna diners per a les activitats que fomentin l'exhibició de la rojigualda. Però la fal·lera indissimulada per presumir del que pot i per amagar les vergonyes de Sáez fan impossible el perdó.
Pepe Sáez és el màxim responsable d'haver perpetrat –i justificat per escrit– aquella barbaritat amb la inscripció de l'Uni Girona en la prèvia de l'Eurolliga, que només la pressió popular, esportiva i política –i una intervenció telefònica de Joan Fa que encara fa tremolar els fonaments de l'edifici seu de la federació catalana– van evitar que culminés amb impunitat.
Doncs bé, quatre setmanes després d'aquella vergonya que no va implicar cap dimissió, Pepe Sáez es permet el luxe de passejar-se per Catalunya –a la qual ha anat despullant d'activitats per endur-se-les a la seva Andalusia– criticant l'Eurolliga i venent que la FIBA sempre ho faria millor (amb els odiosos talls per competicions de seleccions, per descomptat). Res no és per sempre, i si fa quinze anys les lligues professionals europees es van atipar de l'immobilisme sectari dels avis panxacontents de la FIBA, també pot ser que la ULEB hagi errat el rumb i que no hagi assolit els objectius. Però la FIBA continua sent un paquiderm format per un grapat d'interessos divergents. Res a veure amb la ULEB, que segur que també es pot gestionar millor.
Deixant de banda que l'expedient de Sáez li treu tota autoritat per reclamar que la FIBA recuperi el control de les màximes competicions de clubs, la solució màgica dels fons d'inversió que entraran en una màxima competició patrocinada per la FIBA causa calfreds, perquè contràriament al que pretén Sáez, seria un focus d'inestabilitat (hi ha exemples a cabassos de fons que abandonen quan als pocs anys no obtenen el que pretenien). Amb l'argument del diner fàcil, la FIBA pretén pagar amb la mateixa moneda la ULEB, que l'any 2000 va aconseguir que els grans clubs d'Europa deixessin la competició FIBA, on –a diferència d'ara a la ULEB– no veien ni cinc. La revenja és un plat que es menja fred.
I, sobretot, no ens ha de passar per alt que el president de la FEB té una ambició considerable. Presidir la FIBA tancaria el cercle de la seva vanitat. Ara s'entén més tot, no?