Trenta mil euros. És la multa imposada per la UEFA al FC Barcelona per les estelades i els càntics a favor de la independència que els aficionats blaugrana agraciats pel sorteig de les entrades –els dels compromisos no crec que cantessin o lluïssin res que no fos de disseny...– van fer abans i durant el partit contra el Juventus. Sí, allò del Je suis segueix fent fortuna arreu del continent que governen els que van encapçalar la penosa manifestació de París. Custodiats pels seus respectius guardaespatlles, no fos cas. I en aquests context, el que va ser més que un club ens els seus pocs més de cent anys d'història les segueix entomant per terra mar i aire i avisant que s'enfadarà molt, però que paga i que després recorrerà a la diplomàcia i a la pedagogia.

30.000 euros és el preu de la dignitat d'un club que es va distingir com l'exèrcit desarmat de Catalunya. És la definició de Vázquez Montalbán del Més que un club, un dels lemes que ja comparteix la graderia del Camp Nou amb d'altres que patrocinen, a més de clubs esportius (tornem a mirar cap a la capital de l'Estat francès?) entitats amb uns valors com els d'EI.

Ni quatre dies després de ser proclamat a les urnes vam haver de presenciar la penúltima entrega –la més recent és per la final de set dies abans– del discurs del “hi estem en profund desacord” i “ho posarem en mans dels nostres serveis jurídics”. Com quan ens van dir que “la Masia no es toca” i resulta que són els únics a complir aquesta sanció tot i haver-hi més infractors sota sospita, com els dos equips de Madrid. Per no parlar de mà negra i després pujar-lo a l'autocar de la directiva per anar a veure un clàssic o l'esforç suprem que va suposar adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

El Barça anava sempre al davant del país i fa pocs anys que només els resultats del seu primer equip de futbol l'aguanten. I a quin preu...