Les penyes
Potser és l'hora d'aparcar alguns dogmes discutibles, com allò que el Barça és un club democràtic i propietat dels seus socis. D'entrada, la meitat ni es dignen a votar, per històric i transcendental que resulti el moment. A ells, pel que demostren, parla'ls de futbol i reaccionaran segons el tòpic de la pilota, feliços si entra, rabiüts si no. També caldria revisar el paper de les penyes per adonar-nos que ja acumulen llargues dècades com a braç armat del poder, al servei de la directiva que vulgui tenir-les contentes. Núñez les va convertir en pal de paller de la seva hegemonia i així seguim, per anys que passin. Tots aquests congressos mundials, extraordinaris, anuals, són pur teatre, foc d'encenalls. Naturalment, d'alguna manera s'ha d'articular el barcelonisme extern, aquell que no habita a la capital del país, però convindria corregir aquestes pràctiques tan arriscades pel bé comú. Catorze mil vots, diuen, mouen les penyes en unes eleccions. No ha d'estranyar que, sense cap dissimulació, Josep Maria Bartomeu els donés les gràcies per haver votat “massivament” la seva opció. Que consti que l'adverbi és seu i que consti que els autocars del 18-J van ser pagats pel club, una altra evidència. Aquesta trista constatació del barcelonisme ve de lluny i ningú fa res per canviar-la. Més aviat, tothom dissimula i prefereix mirar cap a una altra banda. A canvi de contraprestacions, el de la majoria de penyistes és un vot interessat, d'egoista bescanvi. A còpia de connivència amb la junta que les afavoreix, han aconseguit tergiversar el sentit democràtic. El pes excessiu de les penyes en el còmput global del barcelonisme acaba per desequilibrar la balança.
Amb el lliri a la mà, esperem la implantació del vot telemàtic universal entre els socis del Barça. Som conscients que esperarem asseguts, que aquesta lògica aspiració es pot eternitzar, que a cap govern li convé tirar-se pedres al seu terrat a través de la participació massiva, quan només els interessa i mou la perpetuació al càrrec a partir del suport de grans blocs controlats. Anys de protesta per les pràctiques polítiques del PP i el PSOE, amb immenses bosses de vots assegurats de manera tan opaca com indigna, i ara resulta que hem deixat entrar el Barça el cavall de Troia que ajuda a imposar sistemes monolítics, tot i que sigui amb guant de vellut. Quan encara sentim pregonar els disgustats amb els ismes, els adversaris de la diversitat, ja va sent hora de denunciar el segrest del club a mans dels que el viuen amb sentit patrimonial, còmplices de penyistes dedicats a mantenir la repartidora a ple rendiment. Algun dia, esperem, aquesta meitat de socis que s'inhibeix en les conteses optarà per actuar i alterar així dinàmiques ben perilloses. Algun dia, esperem, el soci amb dret a vot seguirà capaç de dissociar els gols de Messi i els triomfs que tothom anhela de la necessitat de bon govern, gestió eficaç i honesta, lideratge ferm i coratjós des de la presidència, i passarà factura per les mentides i mitges veritats d'aquells que gaudeixen de majoria absoluta a pesar de jutjats i imputacions, foscos afers i tripijocs. Mentre es mantingui l'actual situació, potser que ens repensem el costum d'omplir-nos la boca amb certs conceptes esbiaixats, irreals.