Una atleta txeca que corre per fugir

Em vaig esti­rar damunt de la sorra de la platja de Pals, després d'haver nedat, i vaig obrir les pàgines d'un diari francès rela­ti­ves a les estre­nes cine­ma­togràfiques de la set­mana. Hi vaig tro­bar un arti­cle sobre una pel·lícula txeca que, a través d'una ficció, aborda el dopatge gene­ral, durant els últims anys setanta i vui­tanta, dels espor­tis­tes dels ano­me­nats països soci­a­lis­tes de l'Europa de l'Est. Ales­ho­res vaig recor­dar els cos­sos mus­cu­lats de les neda­do­res de l'Ale­ma­nya de l'Est, amb Kor­ne­lia Ender al cap­da­vant, que jo admi­rava quan era una petita neda­dora d'un club de les comar­ques giro­ni­nes; en aquell moment ja s'insi­nu­ava que aque­lles neda­do­res esta­ven sot­me­ses a un dopatge que va fer-se evi­dent. Vaig con­ti­nuar lle­gint l'arti­cle sobre la pel·lícula (el seu títol en francès és Sur la ligne) que té com a pro­ta­go­nista una jove atleta que es pre­para per als Jocs Olímpics de Los Ange­les de 1984. La seva direc­tora és Andrea Sed­lackova, que va néixer el 1967, un any abans que els tancs soviètics entres­sin al seu país i, un cop escla­fada la Pri­ma­vera de Praga, s'hi imposés la repressió als dis­si­dents i es desen­vo­lupés un reno­vat con­for­misme amb el règim res­tituït. Sed­lackova va con­ce­bre la pel·lícula a par­tir de la lec­tura d'un repor­tatge sobre els 150 atle­tes tri­ats pel par­tit, als anys vui­tanta, per ser dopats. Per què aquest dopatge impo­sat? La cine­asta txeca apunta que el dopatge és reve­la­dor d'un sis­tema que sobre­tot volia la sub­missió: “Volien que tot­hom es doblegués. En el món de l'esport, això sig­ni­fi­cava accep­tar el dopatge impo­sat.”

En un temps de repressió, de gri­sor, delació i d'accep­tació forçada a Txe­cos­lovàquia, que va par­tir-se en Txèquia i Eslovàquia després de la cai­guda del mur, n'hi havia que volien fugir del país. Andrea Sed­lackova, que ha tre­ba­llat com a mun­ta­dora a França i que aquest mateix any també ha diri­git un docu­men­tal sobre Vaclav Havel, ho exem­pli­fica amb la jove atleta pro­ta­go­nista del seu film. El seu nom és Anna i, de fet, corre per com­pe­tir a Los Ange­les amb la idea d'apro­fi­tar la seva par­ti­ci­pació als Jocs Olímpics per fugir. Rebo­tada con­tra el sis­tema, el seu cos ho mani­festa amb una reacció nega­tiva als ana­bo­lit­zants, que li pro­vo­quen nàusees. Anna rebutja con­ti­nuar-los pre­nent. Però té una mare dis­po­sada a tot perquè la filla pugui córrer a Los Ange­les i fugir: fins i tot a con­ti­nuar-li sub­mi­nis­trant ana­bo­lit­zants fent-li creure que són vita­mi­nes. Ima­gino que entre mare i filla esclata un con­flicte dramàtic. Abans, però, hau­ran escol­tat jun­tes les emis­si­ons de Radio Liberty. Quan ho vaig lle­gir a l'arti­cle, vaig mirar davant meu pre­nent consciència que allà hi havia ins­tal·lada les ante­nes de l'emis­sora nord-ame­ri­cana adreçada als habi­tants de l'Europa de l'Est durant la guerra freda. No sé si Anna acon­se­gueix fugir al món lliure per des­co­brir-hi que també hi ha dopatge i altres for­mes de repressió i sub­missió.