Una atleta txeca que corre per fugir
partir d'un reportatge sobre els 150 atletes txecs
i eslovacs triats als anys vuitanta per ser dopats
Em vaig estirar damunt de la sorra de la platja de Pals, després d'haver nedat, i vaig obrir les pàgines d'un diari francès relatives a les estrenes cinematogràfiques de la setmana. Hi vaig trobar un article sobre una pel·lícula txeca que, a través d'una ficció, aborda el dopatge general, durant els últims anys setanta i vuitanta, dels esportistes dels anomenats països socialistes de l'Europa de l'Est. Aleshores vaig recordar els cossos musculats de les nedadores de l'Alemanya de l'Est, amb Kornelia Ender al capdavant, que jo admirava quan era una petita nedadora d'un club de les comarques gironines; en aquell moment ja s'insinuava que aquelles nedadores estaven sotmeses a un dopatge que va fer-se evident. Vaig continuar llegint l'article sobre la pel·lícula (el seu títol en francès és Sur la ligne) que té com a protagonista una jove atleta que es prepara per als Jocs Olímpics de Los Angeles de 1984. La seva directora és Andrea Sedlackova, que va néixer el 1967, un any abans que els tancs soviètics entressin al seu país i, un cop esclafada la Primavera de Praga, s'hi imposés la repressió als dissidents i es desenvolupés un renovat conformisme amb el règim restituït. Sedlackova va concebre la pel·lícula a partir de la lectura d'un reportatge sobre els 150 atletes triats pel partit, als anys vuitanta, per ser dopats. Per què aquest dopatge imposat? La cineasta txeca apunta que el dopatge és revelador d'un sistema que sobretot volia la submissió: “Volien que tothom es doblegués. En el món de l'esport, això significava acceptar el dopatge imposat.”
En un temps de repressió, de grisor, delació i d'acceptació forçada a Txecoslovàquia, que va partir-se en Txèquia i Eslovàquia després de la caiguda del mur, n'hi havia que volien fugir del país. Andrea Sedlackova, que ha treballat com a muntadora a França i que aquest mateix any també ha dirigit un documental sobre Vaclav Havel, ho exemplifica amb la jove atleta protagonista del seu film. El seu nom és Anna i, de fet, corre per competir a Los Angeles amb la idea d'aprofitar la seva participació als Jocs Olímpics per fugir. Rebotada contra el sistema, el seu cos ho manifesta amb una reacció negativa als anabolitzants, que li provoquen nàusees. Anna rebutja continuar-los prenent. Però té una mare disposada a tot perquè la filla pugui córrer a Los Angeles i fugir: fins i tot a continuar-li subministrant anabolitzants fent-li creure que són vitamines. Imagino que entre mare i filla esclata un conflicte dramàtic. Abans, però, hauran escoltat juntes les emissions de Radio Liberty. Quan ho vaig llegir a l'article, vaig mirar davant meu prenent consciència que allà hi havia instal·lada les antenes de l'emissora nord-americana adreçada als habitants de l'Europa de l'Est durant la guerra freda. No sé si Anna aconsegueix fugir al món lliure per descobrir-hi que també hi ha dopatge i altres formes de repressió i submissió.