Són d'origen popular i humil la gran majoria, com Pedro, que, tocats pels déus i la sort, un dia arriben a professionals del futbol pagats a preus d'or. De la mateixa manera que han anat esgarrapant minuts i presència al primer equip un dia comencen a perdre'n per l'arribada de jugadors millors o per noves estratègies d'equip. Aleshores, comencen a exigir més minuts i presència a l'equip titular fins que amenacen d'anar-se'n. Els clubs els han fet rics, milionaris, però ells tenen memòria de peix. Només coneixen l'aigua on neden en aquell moment. La resposta només pot ser una, que compleixin el contracte o que paguin el preu estipulat que diu la seva clàusula, en cas que el trenquin.

De representants n'hi ha de tota mena, però sempre la darrera paraula la té el jugador. Recordo que vaig escriure un article titulat “Efecte Pedrito”, en què elogiava l'actitud d'en Pep de confiar en un jugador que tenia peu i mig cedit a un equip de la segona B andalusa. Aficionats diversos van fer-ne broma pel nom en diminutiu del jugador –el va canviar a velocitat exprés– i pel perfil tan diferent del joc de sempre dels davanters. El seu triomf ha estat inqüestionable: en un any campió d'Europa; poc després, del món. Jugador de referència. Estimat per la gent, reconegut mundialment, s'ha oblidat de tot el que la deessa Fortuna li ha donat. Vol més minuts, lògic, però s'oblida de tot el que el Barça ha fet per ell. La seva memòria ha esborrat el suport de la gent, la fitxa estratosfèrica que mai no havia ni somiat. I ara aquest bon noi canari tan integrat a Catalunya i al Barça exigeix més minuts o no estarà a gust al club que l'ha fet triomfar. Que reflexioni una mica, que repassi d'on ve i on ha arribat. Veurà, com a fill de les illes afortunades, que, tant si se'n va com si es queda, ha de ser agraït. Sempre hi ha qui ho ha fet pitjor, però dol que nanos del planter entrin en el joc dels tramposos Figo, Ramos, Di María, Ibrahimovic i tants i tants d'altres. Egoistes sense memòria.