La defensa dispara les alarmes
és que el Barça no en marqués cap
Tres gols en vint minuts del Sevilla a la segona part de la supercopa d'Europa i quatre gols de l'Athletic de Bilbao en el partit d'anada de la supercopa d'Espanya. Totes les alarmes s'han disparat en relació amb la defensa del Barça. No vaig veure els partits perquè tant una nit com l'altra havia d'assistir un concert (primer a Peralada i després a Torroella) per escriure'n la crònica. Així que, com que tampoc he tingut temps per veure els partits en diferit, no puc fer una consideració personal sobre el desastre que es va consumar divendres amb el Bilbao perquè, cosa encara més increïble encara que el fet d'encaixar quatre gols, és que el Barça no en marqués cap. Ni tan sols Messi. En fi, si reps quatre gols i en marques cinc, sempre pots dir que, malgrat tot, has guanyat i que hi ha un potencial ofensiu capaç de contrarestar les ocasionals badades defensives. Aquest era el Barça de Cruyff, que va aconseguir triomfar amb una defensa (o, de fet, un dispositiu defensiu) tendent a la fragilitat. L'holandès fins i tot podia dir una de les seves evidències com si fos un aforisme: si tu ets capaç de marcar més gols que els altres, sempre guanyes. Però eren altres èpoques. Ara és difícil ser un equip competitiu, com diuen, si la defensa fa aigües. Tot i basar-se en la seva capacitat constructiva del joc, amb un domini absolut de la pilota, el Barça de Guardiola va treballar més el sistema defensiu. Luis Enrique semblava que també ho tenia present, tot i que la defensa de la temporada passada a vegades semblava desfer-se. En tot cas, tot i que sempre hi ha qui ho veia a venir, no s'anunciava aquest desastre. En fi, jo no he vist res, però m'atreveixo a fer dues consideracions: una de dolenta i l'altra de bona, per invertir l'ordre habitual. La primera és que, si t'han marcat tres gols en un plis-plas, hauries d'estar alerta perquè no te'n marquessis quatre. L'altra és que tot just ha començat la temporada i potser no cal alarmar-se: la defensa pot arreglar-se. Sé que als barcelonistes ens feia il·lusió tornar a conquerir els sis títols, però no es pot guanyar sempre. A més, potser demà hi haurà un miracle.
No va ser un miracle, però el cas és que Pedro, tan determinant amb els seus gols en la conquesta dels últims dels sis títols de la primera, va arreglar el desastre de la segona part amb el Sevilla marcant un gol in extremis. Amb tots els respectes, per mi en Pedro encara és en Pedrito. Un jugador voluntariós i batallador, a vegades vibrant i a vegades amb sort que serveix com a revulsiu, però que no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies quan ha sigut titular. Des de fa mesos està molest perquè ha jugat poc. Ara, a més, sap que, a partir del gener, en què podrà jugar Arda Turan, encara ho tindrà més difícil. Se'n vol anar i suposo que el Barça no el convencerà per quedar-se dient-li que és un suplent que pot tenir el seu moment de glòria als finals dels partits.