L'europeu que ja truca a la porta suposava a priori una revàlida majúscula per a Espanya. Pot sonar a exageració quan es tracta d'un equip que ha acumulat, en l'última dècada, un mundial, dues plates olímpiques i dos títols europeus de bàsquet, però no. I és que, més enllà de la possibilitat d'un tercer ceptre continental, l'estímul principal era (i és) obtenir una de les dues places directes als Jocs de Rio de l'any que ve. O, com a mal menor, alguna de les de la repesca.

El quid de la qüestió és que la selecció espanyola afronta la cita d'enguany masegada per les lesions –no hi poden ser Ricky, Calderón i Navarro, i preocupa ara l'estat d'Abrines–, amb la renúncia de Marc Gasol per descansar i un dèficit d'experiència de la segona unitat en aquest tipus de torneigs respecte d'estius anteriors. Tot plegat s'amaneix amb el fet que una mala primera fase –el seu grup és terrible, amb Sèrbia, Turquia, Alemanya, Itàlia i Islàndia, i només en passen quatre– o caure a vuitens equival a dir adéu al somni olímpic. O, més ben dit, equivalia. Fa uns dies, la FIBA va treure's de la màniga una ampliació de places al preolímpic (de 12 a 18), amb la possibilitat de repartir a criteri propi tres invitacions. A ningú se li escapa que, si Espanya no és capaç d'acabar entre els set primers, una de les wild cards hauria de ser per a ells tenint en compte el seu estatus actual.

Jugar la repesca no és garantia de res –els equips es repartiran en tres seus de sis equips, amb una plaça per a cada seu–, però tenir ara aquest roc a la faixa allibera de moltíssima pressió i responsabilitat el grup amb vista a l'europeu. Una xarxa de seguretat que, d'entrada, ja li garantiria evitar un altre fiasco com el de l'estiu passat en el mundial. El preolímpic, si finalment l'ha de jugar perquè no arriba a la final de l'europeu, no serà cap passeig, però llavors l'escenari serà un altre. Per exemple i, excepte imponderables, disposaria un altre cop de tota l'artilleria pesant.