Vivim el Barça com qui contempla la part visible d'un iceberg. Sabem que el gros és sota l'aigua, però només analitzem allò que veiem. I, per tant, arribem a impressions de pur aparador. Fixeu-vos en els corrents d'opinió majoritaris i la nul·la ingenuïtat dels seus artífexs. Després de mesos donant la tabarra amb el sextet –bàsicament per traure mèrit a Guardiola, així de clar–, arriba l'Athletic i fa que se'n vagi en orris. Després d'una discutible pretemporada, amb gires que no ajuden gens, es perd 4-0 i, en lloc d'analitzar què ha passat, comencen a despistar amb la remuntada. Decideixen que l'espera giri al voltant de l'èpica, sense valorar, per exemple, que Valverde hagi donat una lliçó tàctica a Luis Enrique –errat en la motivació dels suplents–, amb les quatre canyes ben disciplinades que tenen els biscaïns. Un onze petri, treballat i capaç d'argentinitzar Messi, sense abastiment de pilotes i frenat entre tres o quatre jugadors que li tancaven els camins per via civil o criminal. Si aquest Barça ha oblidat com esprémer les immenses capacitats de Leo, anem bé per anar a Sants. D'això no interessa parlar. S'ha de girar full i centrar la nova cortina de fum en Piqué, pendents de la sanció que li pogués caure pel seu comportament infantil, impropi d'un professional. En lloc d'exigir un canvi d'actitud basant-se en la cara factura pagada i els partits que es perdrà quan la defensa no dóna les habituals garanties, l'atenció se centra en el greuge comparatiu: segur que si fos del Madrid no tindria càstig o seria irrisori. Excuses de mal pagador.

I avui comença la lliga amb una nova visita a San Mamés, en espera que l'Athletic noti la factura física de tants duels transcendents, l'últim, disputat fa només tres dies. De passada, prepares el terreny anunciant que els àrbitres actuaran de manera sistemàtica contra el Barça perquè és l'enemic a batre i, també, pel procés que viu el país. Barroera manera de posar l'esparadrap abans de la ferida que no negarem en la seva totalitat, però que mostra un tarannà que crèiem superat gràcies als temps de glòria. Des de Michels, ja fa anys, fins a Guardiola, els teòrics més assenyats ens han repetit que el Barça ha de ser molt superior si vol excel·lir. Quan vola ras se'l mengen un grapat de circumstàncies conjurades a fer-lo fracassar. Solució? Ser el millor sense rèplica possible. I quan tens Messi i el talent que l'envolta, no ha de costar gaire, sempre que segueixis fidel a l'estil de joc i a les teves senyes d'identitat. Ara, seguint amb la teoria de l'iceberg, tot són llàgrimes de cocodril vessades per Pedro, a qui ningú no es va preocupar d'escoltar mentre era aquí, i encara menys de gestionar els minuts que el seu rendiment demanava. Tant se val el missatge que s'enviï a la Masia, allò que abans no es tocava i ara es traspassa. Agafa els 30 milions i a córrer. Tot plegat, un panorama familiar que recorda en excés els temps del nuñisme, quan qualsevol fotesa valia per justificar els fracassos i el mal sempre venia de fora, sense acceptar les responsabilitats pròpies, l'autoexigència prèvia que facilita el triomf final. No cal fer-ne un gra massa, tothom pot guanyar o perdre, però el Barça comença a repetir perillosos comportaments del passat que crèiem superats. Excusa rere excusa.