La meva con­dició d'exat­leta de cur­ses de mig fons, fons i obs­ta­cles fa que tin­gui debi­li­tat pels espe­ci­a­lis­tes en aques­tes distàncies. I el record de les pica­ba­ra­lles que teníem els que fèiem vol­tes i vol­tes a la pista –els cor­re­dors de fons– amb els que en feien un parell i gràcies –els velo­cis­tes– també fa que em costi molt més can­tar les excel·lències dels velo­cis­tes. Coses que vénen de la joven­tut i que no tenen cap base raci­o­nal, evi­dent­ment.

Ja he dei­xat constància escrita en diver­ses oca­si­ons dels meus peròs a Usain Bolt. El jamaicà és un gran atleta, per títols i mar­ques, segu­ra­ment és el millor velo­cista de la història –encara que és difícil com­pa­rar les dife­rents èpoques–, però no m'ha aca­bat de fer mai el pes. Pot­ser és que per a mi l'espec­ta­cle espor­tiu és el que es fa durant les cur­ses o els par­tits i no abans ni després. Usain Bolt en fa, i molt, d'espec­ta­cle durant els nou segons i escaig que duren la majo­ria de les seves cur­ses de 100 metres, però em sobra tota la resta. I jo, contrària­ment al que em sem­bla que es pensa, no hi veig res de natu­ral a les seves pallas­sa­des d'abans i després de gua­nyar les meda­lles. Només hi veig un xou del tot pre­pa­rat, una gran ope­ració de màrque­ting que no fa cap favor a l'esport en gene­ral i a l'atle­tisme en par­ti­cu­lar. I que Bolt apa­regués amb una càmera per gra­var l'entrega de meda­lles dels 100 metres no fa més que rea­fir­mar les meves impres­si­ons.

I el que em sap més greu és que les pallas­sa­des de Bolt aca­ben dei­xant en segon terme algu­nes grans ges­tes dels seus com­panys de pro­fessió. Va pas­sar als Jocs de Lon­dres. El mateix dia que Bolt va gua­nyar l'or en els 200 m –repe­tint, per tant, el doblet 100-200 m de Pequín– el kenyà David Rudisha va millo­rar el seu rècord del món dels 800 m. Rudisha es va posar pri­mer quan van donar la sor­tida, va anar sem­pre al davant i, sense cap lle­bre, va millo­rar en 10 centèsimes el seu rècord mun­dial. De qui es va par­lar més aquell dia? És clar que és més sen­zill enten­dre què sig­ni­fica fer 9.58 en els 100 m o 19.19 en els 200 m, que 1:40.91 en els 800 m.

Bolt ja ha estat un dels pro­ta­go­nis­tes en el mun­dial de Pequín. I m'haig de treure el bar­ret per haver gua­nyat els 100 m quan sem­blava que ho tenia tot en con­tra. Igual que li va pas­sar ahir mateix a David Rudisha. El kenyà, campió mun­dial el 2011 i olímpic el 2012, es va lesi­o­nar el 2013 i no va poder defen­sar el títol mun­dial. Li ha cos­tat tor­nar al seu nivell en els dos últims anys. Ahir, però, Rudisha va tor­nar a ser el millor en els 800 m. Com a Lon­dres, es va posar pri­mer i ningú el va pas­sar. Aquest cop no va anar a fer el rècord del món. No estava en con­di­ci­ons. Volia l'or mun­dial i va fer que la final fos una cursa que pogués gua­nyar (54.15, 1:45.84). Els seus rivals no van fer, o no van poder fer, res per can­viar el guió. Un gran espec­ta­cle. Molt més que el que diu la marca final. Però sense el xou que enganxa les mas­ses.